divendres, 4 de gener de 2008

'Tirant lo Blanc' també es va intentar fer passar per castellà i anònim

coberta de l'edició de Diego de Gumiel de Valladolid, 1511, on és anònim
la primera edició en català és de València el 1490

Al segle XVI, amb la Inquisició, la llei regulava tot allò relatiu a la impressió de llibres d'una manera molt estricta. Les penes podien incloure la despossessió de tots els béns, o fins i tot, la pena de mort. Bilbeny es pregunta: si estava prohibida l'entrada d'obres anònimes a les impremtes per evitar l'evasió de responsabilitats, com és que entraven anònims a les impremtes? Podríem afegir: com és que quan la literatura catalana es publicava en castellà, es publicava anònima? Com s'explica que l'editor de l'edició de Barcelona de Tirant lo Blanc, en català, al cap de deu anys edita l'edició de Valladolid, en castellà, on l'obra figura anònima?


En Josep Maria Orteu afirmava recentment que la catalanitat del Tirant és gairebé una casualitat: es conserven vuit edicions en castellà, gairebé totes anònimes. En català només se'n conserven cinc. No cal dir que si no se n'hagués conservat cap, avui en dia tothom estudiaria com a literatura castellana el gran Tirante el Blanco. I no és broma. Recordem que de les edicions en català, una edició el fa anònim i una altra l'atribueix a Joanot Martorell, que no era cap escriptor, però del qual Josep Guia ens innova que era Roiç de Corella.

Casualment, Tirant lo Blanc no és l'únic dels tres llibres salvats al Quixot que tenen problemes d'atribució o apropiació per la literatura castellana. Amadís de Gaula té la primera edició coneguada al Regne d'Aragó, signada per Ordoñez de Montalvo (Saragossa, 1508). Montalvo diu que ha corregit els tres primers llibres dels quatre que té l'obra. L'obra té poesies del portugues Joan Lobeira, i també hi ha edicions en aquesta llengua. Orteu ho té clar: partim d'una edició primitiva no conservada de la qual no sabem la llengua. I no és l'únic. Especialistes francesos, portuguesos i castellans se la fan seva.