El Triangle es fa ressò de la catalanitat del Llàtzer

>> Els altres catalans

Aquesta setmana el setmanari El Triangle es fa ressò de la catalanitat de Llàtzer de Tormos. Un article de dues pàgines senceres fa un repàs d’alguns dels que anomena 'els altres catalans', és a dir, els catalans ocultats. Personatges històrics d’aquest país que la historiografia espanyola oficial ha furtat i re-ubicat en un marc castellà.

El periodista Pep Martí es fa ressò d’un grup d’estudiosos que, encapçalats pel Bilbeny, estan trobant proves sobre la catalanitat, entre d’altres, d’en Colom, en Ferran Cortès o el Piçarro. També es parla d'obres literàries presumptament castellanes, com El Lazarillo de Tormes, la Celestina o el Quixot. Tot plegat ho trobareu al periòdic d’aquesta setmana, el número 863.

CLIQUEU PER LLEGIR-HO: PÀGINA 1 & PÀGINA 2

passejant en hortes fresques i ameníssimes

València, en un gravat posterior a l'època del Llàtzer de Tormos

Després d’haver llegit 'el Llàtzer de Tormos' deu o onze vegades, a la que fa dotze encara es troben algunes coses, això és el que l’hi va passar al Bilbeny, tal com explica a Ràdio Arenys. Havent resseguit el llibre un munt de vegades, va adonar-se del detall que el Lazarillo anava a buscar aigua al riu, a Toledo, mentre el seu amo estava festejant a les riberes, en unes hortes fresques i ameníssimes..

I no és l'únic. Un dels estudiosos del Lazarillo, Gonzalez Palencia ja afirmava en els seus treballs, tot parlant de la ubicació, que això tant podria ser Toledo com qualsevol altra ciutat. A Toledo el riu no hi és d’accés fàcil: has de baixar per uns grans penya-segats, i a baix no hi ha hortes, ni la gent s’hi passeja. Tot el contrari, els autors i viatjadors que han passat per Toledo i ho han descrit diuen que la ciutat és molt agresta, amb un paisatge feréstec.

En canvi, si poguéssim situar la ciutat en l’àmbit català, és molt fàcil reconéixer-hi València, on el riu és just a la vora de la ciutat, hi havia unes hortes famosíssimes arreu d’Europa, de les que en parlen tots els viatgers, admirats. A València no hi trobem horts tal com els entenem avui, per sembrar patates, tomates i enciams. Les hortes valencianes eren uns espais on hi havia brolladors d’aigua, arbres retallats en forma de persones, hi havien plantes aromàtiques, arbres exòtics.., tota una sèrie d’elements per embellir l’entorn i fer que l’ànima s’inspirés en alguna realitat més profunda.

Aquestes i altres reflexions les podeu escoltar a l’entrevista que se li fa al Jordi Bilbeny a Ràdio Arenys.

Edicions d'estat del 'Lazarillo'

portades de Burgos, Anvers (el nom de la ciutat en català), Medina i Alcalà

A l’època de La Vida de Llàtzer de Tormos, quan es volia editar un llibre calia demanar un permís previ per editar-lo. També un privilegi especial, i una llicència que garantia als editors que ningú més pogués editar el llibre mentre l’editaven. Aquest període durant el qual tenien l’obra en exclusiva podia ser quatre, cinc o deu anys, depenia d’allò que concedís el Consell Reial.

Resulta que al Lazarillo no es coneixen edicions anteriors, i en un mateix any, el 1.554, surten cinc edicions, i d’aquestes edicions només hi ha un llibre. Per això en Bilbeny assegura que són edicions d’estat, creades i posades en circulació expressament per la Censura per fomentar la creença que el Lazarillo de Tormes va ser escrit per un castellà, i que l’obra passava a Castella. Per molt que els catalans, coneixedors de la veritat, tractessin els castellans de l’època de bojos, l’obra impresa seria 'la veritat' que quedaria al cap dels segles.

Aquestes i altres reflexions les podeu escoltar a l’entrevista que se li fa al Jordi Bilbeny a Ràdio Arenys.

Lluís Vives: la Celestina 'in nostra lingua'

Bilbeny explica a Ràdio Arenys els primers rastres de catalanitat de 'la Celestina':

La Celestina, ‘in nostra lingua’ segons Vives

Segons afirma Bibleny, aquests primers rastres es van començar a estirar a partir del moment en què va trobar que, en una obra de Joan Lluís Vives en llatí, hi deia que la Celestina estava escrita in nostra lingua. I clar, en Vives era d’un dels estats del que llavors constituïa la nació catalana, i si un català escriu en català, i la seva llengua normal és el català, aquesta in nostra lingua què ha de voler dir? - es pregunta en Bilbeny.

En veure aquesta cita de Vives en una edició moderna va anar a veure les edicions del s.XVI. Hi ha quatre edicions d'aquest llibre del Vives: de 1.531, de 1.535, de 1.536 i una darrera del cinquanta i tants, i a totes quatre edicions Vives diu in nostra lingua scripsit, és a dir, l’autor l’escrigué en la nostra llengua. Bilbeny conclou que Vives, segurament, ja ho deuria remarcar perquè, a la mateixa època, els originals de la Celestina ja havien desaparegut. Ja corrien només còpies castellanes.

Segons Bilbeny, estem veient com, de mica en mica, es va creant aquest tòpic de la Celestina escrita en castellà. Per això, quan hi ha algun rastre que evidencia que no ho era, les edicions modernes ho corregeixen. Així, quan a finals del s.XVIII el bibliòfil Mayans i Siscart va fer una opera omnia de tota l’obra d’en Vives, també diu in nostra lingua scripcit. És significatiu ho editi un català, i que el 1.778 sigui en llatí i no en castellà. En canvi, quan el 1.947-1.948 mossèn Llorenç Ribé, de Campanet (Mallorca) edita l’obra completa de Joan Lluís Vives, en castellà, i diu que agafa l’edició de 1.531, ja hi diu en nuestro vulgar castellano.

'Llàtzer de Tormos' amb estudi, 'la Celestina' tot just als inicis

Bibleny explica a Ràdio Arenys que, mentre del 'Lazarillo' l’estudi ja està publicat, amb la Celestina estem tot just als inicis. Bilbeny opina de La vida de Llàtzer de Tormos que és un estudi de 170 pàgines de lletra petita, molt ben estructurat i molt ben treballat. Ja no és un suggeriment o una via de recerca, sinó que són les conclusions posades sobre el paper.

A la vida de Llàtzer de Tormos hi ha molts temes, afegeix Bilbeny. Hi ha molts referents històrics, culturals, geogràfics, alimentaris... i s'hi aporten proves molt diversificades, per donar a entendre que hi havia un autor català que van esborrar, que l’obra va sortir anònima, tot i que l’autor deia que volia obtenir una gran fama amb aquest llibre, que l’edició original es perd, que les edicions que coneixem són edicions d’estat, perquè no poden sortir tantes edicions en un mateix any...

Després hi ha tota una sèrie de paranys lingüístics, errors de traducció, catalanades, i sobretot, errors d’ubicació, perquè, quan es treu l’ubicació valenciana i es passa a Castella, hi ha unes quantes relliscades solemnes que, segons Bilbeny, amb una mica d’atenció es poden veure...

Escolteu l'entrevista sencera.

'El Llàtzer de Tormos' és una novel·la catalana

Un altre article d'en Joan Calsapeu, publicat al seu bloc

Fa molts anys que conec en Jordi Bilbeny, i mai ha deixat de sorprendre’m el seu olfacte, suspicàcia, intel·ligència, capacitat de treball i valor. Olfacte per olorar obliteracions i palimpsests; suspicàcia per la seva esmoladíssima malfiança; intel·ligència per a reconstruir mons deturpats per la censura; capacitat de treball per l’enorme cabal d’informació que gestiona, i valor perquè les seves indagacions el menen a formulacions incòmodes, difícilment digeribles per l’stablishment.

La vida de Llàtzer de Tormos (2007) és un assaig de reconstrucció del text original de la novel·la del s. XVI, basat en la traducció que el 1892 en va fer el barceloní Antoni Bulbena. L’estudi preliminar d’en Bilbeny, de cent cinquanta-set pàgines, dissecciona finament les incongruències de la novel·la, desemmascara els censors, fa llum en el rerefons històric i territorial del text (que són plenament catalans), lliga els caps que van a lloure, formula una hipòtesi i l’argumenta: El Lazarillo va ser escrit en català per un escriptor valencià afecte a la Germania (probablement Joan Timoneda), text que fou posteriorment traduït al castellà, desfigurat pels censors, reubicada l’acció en escenaris castellans i presentat com a anònim.

Les evidències de la falsificació són tan abundants com contundents. Bilbeny reïx a demostrar que El Lazarillo pertany a la literatura catalana per llengua, autoria, ideologia i escenaris valencians, i aporta proves de l’apropiació feta en benefici de les lletres castellanes. Una apropiació no pas puntual, sinó generalitzada: les primeres traduccions castellanes del Tirant (Corella) i del Llibre dels àngels (Eiximenis) també van ser presentades com a anònimes, amb la pretensió (no reeixida en aquests casos) de fer-les passar per obres castellanes.

Els arguments són poderosos. El text està farcit de catalanades (“y que yo, directe ni indirecte, no soy parte de ellas”; o “fue luego a proballa [la clau] y con ella probó el maleficio [per malifeta]”. El butllaire a qui serveix Llàtzer oferia als clergues “una lechuga murciana” i “un par de limas [llimones] o naranjas”. ¿Un enciam murcià a Toledo? Massa pansit devia ser! Més. Un dels amos de Llàtzer camina de Salamanca a Toledo, travessant Gredos, amb una gerra de vi a la mà: un camí massa llarg per anar barral en mà enmig del no res! I si ens diuen que el pare de Llàtzer va morir en la desfeta de Gerba (1510) i en aquesta batalla les tropes eren de la Corona d’Aragó, aquell no era pas castellà, i el desastre, a més, romania gravat en la memòria col·lectiva catalana, i no en cap altra.

Un darrer apunt. El text de la novel·la diu, amb totes les lletres, que el segon amo de Llàtzer, un hidalgo castellà, és estranger. I és clar que un castellà a Castella pot ser foraster, però no pas estranger. És tautològic, de tan evident com és. Així que una de dues: o el senyor no és castellà, o l’escenari del relat no és Castella. I com que l’hidalgo “castellaneja” pels porus (per biografia, maneres i actitud), és obligat concloure que l’acció de la novel·la transcorre fora de Castella. Té delicte que tants insignes nassos erudits no hagin reparat en això. Tenen la Mediterrània al davant –talment!– i no la veuen. I és que els orbs de clepsa i els portadors de cucales són refractaris a segons quines evidències. Amb El Lazarillo, com en tantes altres coses, passa això. La parèmia ja la recull, aquesta disfunció: No hi ha pitjor cec que el qui no vol veure-hi, diu la veu popular. En termes tècnics podríem dir-ne “ceguesa funcional” o “obstrucció de la intel·ligència analítica”.

En canvi, l’atribució del text a Joan Timoneda no passa de ser una conjectura. La major part dels llibres de Timoneda són segones edicions, en els quals Timoneda especifica que són traduccions o llibres fets “nuevamente”, “de nuevo”. Sabem que la llengua d’ús normal de Timoneda era el català, que totes les primeres edicions a què fa referència han desaparegut i que a la València del seu temps ja no era possible editar en català. Que ell fos l’autor del Llàtzer només és una possibilitat.

Però si l’escriptor fou Joan Lluís Vives o Timoneda té poca importància; el que compta és que hi ha proves suficients per a denunciar una vasta operació d’apropiació cultural i per a exigir la restitució a la literatura catalana del Llàtzer i de la munió de “Llàtzers” tramposament adjudicats a les lletres castellanes.

'La Celestina' també es va escriure en català! - Racó Català

Recuperem un article aparegut a Racó Català el divendres 9 de novembre de 2.007, escrit des de Ciutadella (Menorca) per en Talaiòtic.

Com que n'hi ha que es resisteixen a creure que les dimensions de l'apropiació de la nostra història, la nostra literatura i el nostre art siguin tan descomunals, aquí deix unes dades d'una altra obra del segle d'or que els valencians van donar a la literatura catalana i que la Corona espanyola va fer desaparèixer i convertir en castellana:

Una sèrie d'articles d'Alejandro Sendra sobre aquesta obra d'origen absolutament misteriós deixen clara també la ma de la censura, la reelaboració dels textos i la desaparició de l'original. Del seu suposat autor, Fernando de Rojas, no se'n coneixen gaires dades ni cap altra obra.

A La Celestina i la llengua catalana escriu: "La primera edició coneguda, la del 1499, apareix sense el nom de l’autor, i on hi diu "Con los argumentos nuevamente añadidos" . És a dir, que hi va haver almenys una edició anterior hui desaparescuda". La llista de catalanades i errors de traducció que apareixen a l'obra de La Celestina és espectacular.

Sendra fa Dues reflexions més sobre La Celestina en què es demana sobre la localització geogràfica de l'acció de l'obra, i sembla que en aquella època a Toledo i Salamaca deien "¡Ce!", i des dels terrats de les seves cases es podia "gozar de la deleytosa vista de los navíos". En un segon article sobre la localització temporal i geogràfica de l'acció de La Celestina en Sendra es fixa en la menció d'un Eclipsi que es fa a l'obra, i que podria coincidir amb l'eclipsi total que va ser visible a tota la costa valenciana el 29 de juliol de 1478, de Castelló a Alacant. Finalment, Sendra aprofundeix en un nou article amb el tema dels "navíos" de la Messeta i denuncia que fins i tot quan és evident la localització catalana de La Celestina els castellans s'ho fan venir bé per no mencionar-ho i estan disposats a admetre Lisboa abans que València o Castelló.

Au, que ho gaudiu dient que tot açò són invencions d'en Bilbeny sense haver d'esperar que en facin un llibre! Per cert, que en aquest cas l'investigador és l'Alejandro Sendra.

El Quixot i les matemàtiques

Jo, que també sóc del Maresme, però de ciències, també he fet un petit estudi que pot aportar alguna cosa al cas. Resulta que les freqüències de les paraules emprades en un text, varien d'un escriptor a un altre. També varien en funció del gènere literari, la temàtica, del temps verbal emprat i molts altres factors. Però es poden fer uns "espectres" del lèxic que depenen molt de l'autor i poc dels altres factors.

Bàsicament consisteix a establir el nombre i freqüències dels mots emprats, aplegar juntes les diverses formés per exemple d'un verb, separar noms propis i ordenar les paraules de més emprada a menys i a partir d'aquí determinar uns valors numèrics. Aleshores es veu que hi ha alguns d'aquest números que són bastant constants dins de les obres d'un mateix autor i altres que no. També hi ha paràmetres que permeten distingir una obra d'un autor d'una senzillament traduïda o adaptada per ell.

Aplicant aquest mètode, d'una banda al Quijote, i d'altra a les "novelas ejemplares" queda clara una cosa: no les va escriure la mateixa persona. I és més, els resultats donen com a probable que l'autor de les "novelas ejemplares" fos el mateix que el traductor o adaptador del Quijote. La gent de lletres, inclòs en Bilbeny, no se'n refia gens d'aquests sistemes que no tenen res a veure amb els seus mètodes originals, però el cas és que algunes editorials els fan servir per detectar —amb èxit— els "negres" i que han permès detectar obres atribuïdes a Molière, que van ser escrites per Jean Racine, cosa que per altres mètodes s'ha pogut comprovar a posteriori, per altres fonts, malgrat que la immensa majoria de textos i professors de literatura, no ho volen admetre.

Fent una mica de lletres puc dir que el Quijote està ple de referències a la cultura clàssica, que no apareixen en absolut a cap de les altre obres atribuïdes a Cervantes. Algú amb una cultura àmplia en un camp d'interès literari, pot fer-la servir en una sola de les seves obres? No és versemblant. En absolut aventuro hipòtesis sobre els autors reals, que no conec gaire la literatura de l'època, sols constato que la versió oficial no sembla versemblant.

+info: Bloc d'en Salvi Jacomet

Lladres de saqueig... literari

Article d'opinió d'en Joan Calsapeu, publicat al seu bloc

Acabo de llegir el prefaci de Josep Maria Orteu a La vida de Llàtzer de Tormos. Ha estat una lectura torbadora, desconcertant, incòmoda, que em reforça intuïcions i sospites prèvies. ¿Com hem pogut beure acríticament tantes mentides sobre les literatures catalana i castellana dels segles XVI i XVII? ¿Com hem pogut suportar tones d’ignorància, confusió i enganys sense morir-nos de vergonya? ¿Que som beneits?

No en faré cap resum -altres feines tinc. Em limitaré a citar unes dades que il·lustren la magnitud de la manipulació que ha desfigurat la literatura catalana dels s. XVI-XVII. En són només unes petites mostres.

a) “El molí de vent era un giny nou i desconegut a la Castella de les acaballes del segle XVI”, escriu Orteu. “Segons les guies del segle XIX, la majoria de molins de la Manxa no comptaven amb la tecnologia que descriu el Quixot […] i a València la tecnologia en qüestió sí que hi era".

b) “La traducció castellana del Llibre de les dones de Francesc Eiximenis, de Valladolid del 1542, titulada Carro de las donas, es presenta com a anònima.” Aquest fou un recurs clàssic per a l’apropiament d’obres literàries catalanes a favor de la literatura castellana: només calia fer desaparèixer les primeres edicions catalanes per esborrar-ne la memòria i garantir l’èxit de l’operació. A la València del s. XVI aquesta martingala era vox populi, però la censura impedia que es pogués denunciar per escrit.

c) “La raó per la qual Francisco Calero creu que Joan Lluís Vives escrigué La vida de Llàtzer de Tormos en castellà és que en parla referint-se a «l’obra que començaré a hispanitzar»”. Calero oblida que tant es podia hispanitzar en català com en castellà, i que quan Vives es refereix a la llengua de Castella en diu castellà.

d) Vives, catalanoparlant, escriu en llatí, i “després tot se li tradueix a les diverses llengües vulgars, curiosament menys en català”. (Això, a pesar que Vives, en carta a Enric VIII d’Anglaterra, es mostrà partidari de l’ús literari de les llengües vulgars i maternes, car «és millor ser útil a molts que a pocs».)

e) “Daniel Vives [familiar del filòsof valencià] fou sotmès a un procés inquisitorial, acusat, mitjançant confessions obtingudes sota tortura, de judaïtzant i d’haver fet l’edició de La Bíblia en pla, és a dir en català.”

f) Afegim-hi que la ciutat de La Celestina està vora mar i s’assembla molt a València; que Francesc Tarafa havia publicat el 1552 el llibre Dels pobles, rius y montanyes d’Espanya, obra que es va traduir al llatí, però del text català no en queda rastre; que Onofre Manescal no vol que el seu Sermó (1603) s’imprimeixi en castellà, “del qual parer eren alguns, entenent que en llenguatge castellà avia de ser més comú i més apazible”, però les edicions següents són ja en castellà; i que a Jeroni Pujades li passa el mateix amb la Crònica Universal del Principat de Catalunya (1606). Et caetera.

Això és un pou sense fons, ja ho veieu. Orteu es demana: “més enllà de La vida de Llàtzer de Tormos i La Celestina, ¿de quins altres autors cal dubtar obertament? ¿Quantes obres de la literatura moderna que s’han conservat en castellà foren escrites originalment en català i pertanyen, doncs, a la literatura catalana i no pas a la castellana?”. Fora mandra, fora son.

LLEGIU L'ARTICLE AL BLOC D'EN JOAN CALSAPEU

'la Celestina' també era catalana - Manuel Cuyàs

Jordi Bilbeny, defensor de la catalanitat de Colom, fa noves investigacions
EL PUNT

Em trobo en Jordi Bilbeny i parlem. Jordi Bilbeny és l'historiador que ha demostrat –o ha intentat demostrar, segons els seus adversaris, o no ha demostrat res, segons els seus enemics– que l'almirall Cristòfol Colom era tan català com vostè i jo, que no tenim res de genovesos, i que no va sortir de Palos de Moguer, on no hi ha hagut mai cap port, sinó de Pals.

Després d'escriure llibres i articles i de fer pel·lícules sobre la catalanitat de Colom, Bilbeny va ser dels que van propagar que Miguel de Cervantes potser no es dia així, que és el que tothom es pensa, sinó que es deia Miquel Sirvent, dels Sirvent de València de tota la vida, i que el Lazarillo de Tormes, considerada l'obra cimera de la picaresca espanyola, tenia de títol original Llàtzer de Tormos. Tormos és una localitat de la Marina Alta. Ara, quan me'l trobo i parlem, Jordi Bilbeny m'explica que està en procés de demostrar que La Celestina també és una obra de redacció catalana, i més concretament del català de València. «S'hi parla d'un paisatge marítim que des de Castella evidentment no es podia contemplar, i d'un eclipsi que només va ser visible a València i a Galícia.» Però n'hi ha més. L'humanista Lluís Vives afirma en un dels seus textos en llatí que La Celestina va ser escrita en «la nostra llengua.» «Quina era la llengua de Vives?», em pregunta retòricament Bilbeny.

Li dic que a aquest pas deixarà el castellà sense literatura, i em contesta que ha estat prèviament Castella, la que ens ha volgut escatimar la nostra. A veure. Hi ha molta gent que es pren les teories de Bilbeny en broma, però s'ha de dir que ell és un home molt seriós i que quan fa una afirmació no es basa en suposicions ni desitjos sinó en documents i textos que troba en arxius i biblioteques. Ara mateix, quan me'l trobo, s'encamina cap a la Biblioteca de Catalunya, on ja el coneixen i on saben que li han de servir els documents més erudits, aquells que no acostuma a llegir ningú.

I s'ha de dir també que no és que Jordi Bilbeny tingui un interès especial que Colom fos català o que Cervantes fos de Xàtiva i escrivís com Joanot Martorell. Bilbeny no és un col·leccionista de trofeus en favor de la causa catalana carrinclona, sinó que la seva intenció és desemmascarar la manipulació que, segons ell, la història i la cultura castellanes han exercit sobre la catalana. Si Colom passa per castellà o genovès, és per raons personals que interessaven Colom i perquè hi va haver un interès sistemàtic per part de Castella de llevar-li els orígens. Abans genovès que català.

Amb el Lazarillo de Tormes o amb La Celestina ha passat semblantment i ha passat també que s'han donat o s'han volgut donar per originals les traduccions castellanes d'aquestes obres. «Ara imagina't que no s'hagués conservat l'original català de Tirant lo Blanc sinó només la traducció castellana que el mateix editor va fer onze anys més tard. La literatura castellana ja se l'hauria fet seu.» Aquella traducció, m'explica, va sortir sense el nom de l'autor, com si fos anònima. De vegades algú altre se l'apropiava, com en el cas del Lazarillo. Es veu que en aquells temps de què parlem ja passava com ara, que els autors catalans tenen poca sortida a Espanya si mantenen que es diuen Antoni o Josep.

Només la potentíssima València de l'època i Catalunya, amb set universitats, podien produir gruix cultural davant la Castella deprimida reduïda a una sola universitat. Ho diu Jordi Bilbeny, que aprofita per revelar la incògnita que havia torturat sempre Joan Fuster: com és que aquest país ric i culte i llengua pròpia no produïa res? Bilbeny diu que no ens haurien d'estranyar les seves afirmacions, sinó les contràries. El Lazarillo i els ambients per on es mou el personatge no podien ser de Toledo.

Bilbeny porta un sarró ple de llibretes amb anotacions. Jo no sé què pensar, però els asseguro que una conversa amb ell és una caixa plena de sorpreses que s'han de tenir en compte, que eixamplen l'esperit i que de vegades són més suggestives que un relat de lladres i serenos.

Jo hauria de tenir el despatx al tren. Fins ara no els havia dit que m'havia trobat Jordi Bilbeny al tren perquè al final semblarà que a mi les coses només em passen en aquest mitjà de locomoció. Vam baixar tots dos a l'estació de la plaça de Catalunya i al moment que jo anava per treure'm el bitllet de la butxaca em va caure a terra el bolígraf. Jordi Bilbeny va córrer a recollir-lo i a quedar-se'l. Li vaig dir que era meu i em va contestar que l'havia trobat a terra. «Sembles castellà.», li vaig dir. «I tu sembles català, amb aquest sentit de la propietat tan desenvolupat.» Els explico l'anècdota perquè vegin que Bilbeny té un gran sentit de l'humor. La gent amb sentit de l'humor ho és tot menys sectària i carregada de romanços.

ARTICLE APAREGUT A LA CONTRAPORTADA D'EL PUNT - 10-02-2008

VEURE'L EN PDF

Agenda febrer: Tormos & Elx

Aquest febrer es presentaran els treballs del Lazarillo a la mateixa vila de Tormos, la població protagonista de la novel·la valenciana re-ubicada. La presentació anirà a càrrec de Jordi Bilbeny, Josep Maria Orteu i de l'alcalde de Tormos, el popular Javier Ripoll.

El mateix cap de setmana hi haurà una altra taula-rodona a Elx, al Baix Vinalopó. Podeu llegir la convocatòria de l'acte al web ésElx.com i al bloc de Ximo Tormo, també d'Elx.