divendres, 28 de desembre del 2007

Francisco Calero (ABC): La autoría de Vives no admite duda ni disputa: es incontrovertible

Al creador del Lazarillo se le ha buscado siempre entre quienes habían escrito en español. Si los estudiosos hubieran leído en latín a Vives, se habría dado antes con el autor del Lazarillo.

Llevo trabajando quince años en las obras de Vives, he traducido muchas de ellas y las tengo en la memoria. Existen numerosos parecidos entre ellas y el Lazarillo. Muchísimas ideas se repiten en estas obras y se da una coincidencia de pensamiento.

Para escribir el Lazarillo de Tormes se necesitaba un genio literario fuera de lo común y Vives lo tenía. Dio muestras, desde muy joven, de poseer una gran imaginación. Vives, cima del pensamiento universal, creó obras rompedoras y revolucionarias.

'De subventione pauperum' es la primera y más importante obra de Vives sobre los problemas de la mendicidad, la pobreza y sus soluciones. Esa obra está muy conectada con el transfondo y sentido moral del Lazarillo.

Vives poseía un sentido irónico y satírico de la vida que recibió a través de Luciano y de Erasmo, de quien era muy amigo.

¿Por qué cree que su tesis es incontrovertible?

Si los estudiosos hubieran leído en latín a Vives, se habría dado antes con el autor del Lazarillo: Luis Vives, que escribió toda su obra, salvo «Diálogo de Mercurio y Carón», «Diálogo en que particularmente se tratan las cosas acaecidas en Roma el año MDXXVII», «Diálogo de la Lengua» y el Lazarillo (de las que demuestro su autoría en el artículo de Blanco y Negro Cultural de ayer) en latín. Al creador del Lazarillo se le ha buscado siempre entre quienes habían escrito en español. Nadie pensó que un escritor en latín hubiera podido crear una obra tan genial en castellano. Próximamente publicaré mis estudios con la autoría de las anteriores obras asignándolas ya a Vives (editadas, ojalá, por el Ayuntamiento de Valencia) y reflejaré los pasajes que coinciden. Parece algo incontrovertible; lo que yo propongo es una revolución en la interpretación de las obras.

¿En qué fundamenta usted la atribución del Lazarillo a Vives?

Ofrezco argumentos de dos tipos. Unos, comparativo-literarios, demuestran los parecidos entre algunas escenas de «Diálogo de Mercurio y Carón» y el Lazarillo, así como de la estructuración partiendo de «La Celestina». La profesora Rosa Navarro sostiene que el modelo del Lazarillo es «La Celestina». Vives sentía un gran aprecio por esta obra, de la que hace un elogio por la moralidad: es decir, porque «La Celestina» al final termina con el castigo de las personas que llevaban mala vida y Vives de ahí extrae una moralidad. La moralidad va a ser el último fin del Lazarillo. Vives poseía un conocimiento extraordinario de los autores clásicos (griegos y latinos) y se refiere a la traducción de «El asno de oro», de Apuleyo. Otros argumentos son lingüísticos: por ejemplo, en el Lazarillo aparecen diminutivos como «concheta» o «camareta» que se atribuyen a italianismos. Y no, son valencianismos, como «filleta» o «cadireta». Vives nombra varias veces las naranjas y las limas y se refiere también a las conservas de Valencia. En el Lazarillo aparecen varias alusiones a los juegos de pelota y Vives era un estusiasta de esos juegos. De hecho, la primera descripción del juego del tenis aparece en su obra «Linguae latinae exercitatio». Y por el Lazarillo circulan varias palabras técnicas referidas a esos juegos. Un verbo que aparece en el «Diálogo de Mercurio y Carón» y en el «Lazarillo» es turar por durar. Hay varias alusiones en el Lazarillo a la derrota de los Gelves. Se mencionan la guerra de las comunidades, a las que se refiere Vives en otras obras, y las Cortes celebradas por Carlos V en Toledo, que Vives conocía perfectamente porque recibía una paga del Emperador. El transfondo social de mendicidad, de pauperismo en el Lazarillo, es un reflejo de la preocupación esencial de Vives: la solución de los problemas de la pobreza.

¿Cómo empezó su investigación?

Tras la lectura del libro de la profesora Rosa Navarro «Alfonso de Valdés, autor del Lazarillo de Tormes». Pero con la particularidad de que llevo trabajando quince años en las obras de Vives, he traducido muchas de ellas y las tengo en la memoria. Noté que había unas concordancias extraordinarias entre lo expresado en el «Diálogo de Mercurio y Carón» y algunas obras de Luis Vives, quien tenía que haberlo escrito sobre todo porque su estructuración es exactamente igual a otro diálogo que escribió en latín: «Diálogo de los turcos». Muchísimas ideas y pensamientos se repiten en estas dos obras. He recogido unos 50 pasajes en donde se da una coincidencia de pensamiento entre esos dos diálogos. Existen numerosos parecidos entre el «Diálogo de Mercurio y Carón» y el Lazarillo. Ese diálogo gira en torno a que varias almas pasan al infierno llevadas por Carón y se establece un diálogo entre dioses y almas. Y en algunas de las almas se reflejan episodios del Lazarillo.

¿Cómo pudo un humanista escribir el Lazarillo?

Para escribir esa obra se necesitaba un genio literario fuera de lo común. Alfonso de Valdés no lo tenía; Luis Vives sí. Y dio muestras, desde muy joven, de poseer una gran imaginación en obras muy breves escritas a los 20 años como «Diálogo sobre la dignidad del hombre», «La ovación de la Virgen María» y «El triunfo de Jesucristo». Vives, cima del pensamiento universal, creó obras rompedoras y revolucionarias. Por ejemplo, «De subventione pauperum», la primera y más importante escrita sobre los problemas de la mendicidad, la pobreza y sus soluciones. Y esa obra está muy conectada con el transfondo de mendicidad, pobreza y sentido moral de la pobreza del Lazarillo. Vives poseía un sentido irónico y satírico de la vida que recibió a través de Luciano y de Erasmo, de quien era muy amigo. Todas las tesis últimas sobre la autoría del Lazarillo han girado en torno al círculo de Vives, sin que se aproximaran a él.

Fragment de l'entrevista d'Antonio Astorga publicada al diari ABC el 30/11/2003.

dilluns, 24 de desembre del 2007

Bilbeny entrevistat a 'Canvi 16'

L'autor del Lazarillo diu al pròleg que és conscient de la novetat literària que aporta i reclama fama eterna. Quina fama té un anònim?

Sempre desapareixen les primeres edicions i es conserven les segones, en castellà. Del Lazarillo, també.

Un noi que surt del no-res com és el Lazarillo, que acaba tenint un càrrec reial després d'anar ascendint d'ofici a ofici, només és possible en una societat burgesa amb estratificació de classes. A Castella hi havia unes masses populars semianalfabetes. Aquí les classes socials estaven molt diversificades, amb una burgesia potent, mercaders, teixidors i una infinitat de gremis d'oficis.

Hi havia lleis que prohibien l'anonimat per evitar evasió de responsabilitats i després resulta que surten anònims. No pot ser, oi?

Què no havia de passar quan Catalunya era la capital de tot l'imperi mediterrani i a Barcelona es proclama emperador Carles I i s'hi organitzen totes les possessions d'Amèrica, amb tota la noblesa, corts i virregnats? I després de Tirant lo Blanc no hi ha res més fins a Verdaguer? Tothom deixa d'escriure, pintar i esculpir?

Llegiu l'entrevista sencera al número 112 de la revista Canvi 16

dijous, 20 de desembre del 2007

El Pare d'Òrfens: la peça clau per entendre l'estructura i el sentit del 'Lazarillo'

la Generalitat recupera el nom 'Pare d'Òrfens' per l'actual defensor del menor

Enguany s'ha creat al País Valencià la figura del defensor del menor, que s'ha anomenat 'Pare d'Òrfens' recuperant el nom de la institució existent en l'època de Llàtzer de Tormos. Tal com explica el prefaci de la llei, 'el Dret Foral Valencià va disposar ja d'una institució de protecció del menor que és un clar precedent del que hui són els defensors del menor'.

Com féu amb Llàtzer, el Pare d'Òrfens era l'organisme que procurava feina, salari digne i casa als orfes del Regne de València. Era un òrgan genuí de la confederació catalana, sense equivalent a Castella. I és a aquest tribunal a qui un cop gran l'orfe havia de rendir comptes, tot donant testimoni de tots els amos amb els qui havia estat afermat. Així ho explica Josep Maria Orteu en aquesta entrevista.

El desconeixement d'aquesta institució de beneficència suposa per part dels estudiosos de Llàtzer de Tormos no saber donar resposta a una incògnita del text: a qui s'adreça Llàtzer durant tota l'obra com a 'vostra mercè'. Fins ara cap hispanista hi havia sabut donar resposta, i s'especulava si era l'Arxipreste de Sant Salvador, la seua esposa, el mateix Llàtzer, l'autor...

Tampoc s'havia sabut donar una explicació seriosa a l'estructura de l'obra, que segueix la tradició catalana de novel·les en primera persona. Potser el precedent més directe és l'Espill de Jaume Roig. La novetat és que Llàtzer va fent repàs de tota la seua vida, amb tots els amos i feines que ha tingut, com si es tractés d'un testimoni davant d'un tribunal. Exactament allò que feien els orfes a la València de l'època davant el Pare d'Òrfens.

dimecres, 19 de desembre del 2007

Info TV cobreix la presentació de l'Octubre


La presentació del llibre La Vida de Llàtzer de Tormos, ahir dimarts a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània va ser tot un èxit. L'acte va estar presentat per la Laia Climent, professora de literatura de la Universitat Jaume I, i va comptar amb els parlaments de dos dels més entesos amb la matèria: l'investigador Jordi Bilbeny i l'editor Josep M. Orteu.

Si bé l'acte va tindre poc ressò a la premsa, a Info Televisió de València van aprofitar per entrevistar el Jordi Bilbeny i fer-se ressò de la presentació en l'informatiu del mateix dia.

diumenge, 16 de desembre del 2007

El Lazarillo català - diari La Mañana



Jordi Bilbeny afirma que la novel·la fou escrita originàriament en valencià i l'edició que ens ha arribat és la traducció castellana

Bilbeny es basa en la localització geogràfica i en els girs lingüístics i apunta que l'autor podria ser Joan Timoneda

Per l'historiador la novel·la és una metàfora dels agermanats: el Lazarillo representa el poble, i els seus diferents amos els estaments reialistes

divendres, 14 de desembre del 2007

Presentació del Llàtzer de Tormos a l'Octubre

La presentació oficial del Llàtzer de Tormos, després de la roda de premsa que es va fer a Barcelona el dijous 15 de novembre, serà aquest dimarts 18 de Desembre a l'Octubre. Alguns dels professors del món de la universitat han declinat la invitació de participar a la presentació, i finalment els encarregats seran els autors de l'estudi: Jordi Bilbeny i Josep Maria Orteu. La professora de la Universitat Jaume I de Castelló Laia Climent presentarà l'acte.

L'Octubre Centre de Cultura Contemporània està situat al Carrer Sant Ferran 12 de València, a prop d'on transcorre bona part de la novel·la picaresca. L'acte començarà a les 19:30.

Suplement 'bellver' - Diario de Mallorca

+info:
http://media.epi.es/www.diariodemallorca.es/media/suplementos/2007-12-20_SUP_2007-12-13_23_50_22_bellver.pdf

dilluns, 10 de desembre del 2007

infosafor.com: el 'Lazarillo', valencià i per terres valencianes

Palau Ducal de Gandia (foto: flickr)


Almoines, Gandia i Castellonet es trobarien entre els escenaris de la novel·la.

L'autor del Lazarillo de Tormes era valencià i escrivia en català. Això defensen els filòlegs Jordi Bilbeny i Josep Maria Orteu. El text, origen de la literatura realista castellana, seria una traducció de la nostra llengua. L'anònim traductor hauria traslladat l'acció a Castella, però no va fer prou bé la feina i es va delatar.

El Lazarillo de Tormes, orgull de la literatura castellana, obra fundacional de la narrativa realista castellana, seria la traducció d'un text català ambientat al Regne de València: Tormes vindria de Tormos, poble de la Marina; l'acció transcorreria entre València i Gandia i l'original perdut es titularia Llàtzer de Tormos. Josep Maria Orteu ha trepitjat els voltants de Tormos, amb el Lazarillo al davant, i ha conclòs que Tejares és Teulada, al costat de Dénia; la Sagra de Toledo, Sagra, al costat de Tormos; Almorox, Almoines i Torrijos, Castellonet, dos topònims que fan referència a un castellet.

Algunes altres localitzacions, que no es poden deduir directament del topònim castellà, les ha identificades Orteu seguint la ruta de Gandia a València, pel camí ral, que passa per l'interior, com Albaida per Maqueda. "L'àrea de la novel·la -diu Bilbeny- és l'espai de la Marina Alta conformat per Teulada, Tormos, el Castell de la Solana, com a topònims que han perviscut en el text, i Gandia, per tal com és vila ducal i en Llatzeret també arriba a una 'villa del duque'. I si Tormes fos Tormos, la Sagra fos Sagra i la vila ducal d'Escalona, la vila ducal de Gandia, Toledo no podria ser més que València."

llegiu l'article sencer a infosafor.com

divendres, 7 de desembre del 2007

Llàtzer de Tormos a iCat fm



Després de polemitzar al voltant de la catalanitat de Cristòfor Colom, l'historiador Jordi Bilbeny planteja ara la possibilitat que un dels personatges clau de la literatura espanyola del Segle d'Or, el Lazarillo de Tormes, sigui també un català il·lustre. Els detalls són a La vida de Llàtzer de Tormos, publicat per Llibres de l'Índex.

Comptant amb la traducció d'Antoni Bulbena i el prefaci de Josep Maria Orteu, Bilbeny planteja que aquest popular personatge literari no va néixer a Tormes ni la seva vida es mou per Toledo i Salamanca. La realitat que defensa el llibre és que, en realitat, el lloc de naixement del personatge va ser la localitat de Tormos, a la Marina Alta, i que la geografia de les seves activitats és València i Gandia.

En aquest sentit, una de les hipòtesis que ofereix l'obra de Bilbeny és que en realitat, el llibre, un anònim que alguns estudiosos atribueixen a Joan Lluís Vives o a Joan Timoneda, va ser escrit originàriament en català i després traduït al castellà. I és clar, el rerefons d'aquest estudi és també plantejar que bona part de la glòria del Segle d'Or castellà va ser gràcies a l'apropiació, una mica tendenciosa, d'un bloc d'autors catalans de reconeguda vàlua.

La vida de Llàtzer de Tormos, publicat per Llibres de l'Índex, una nova possibilitat de polèmica de la mà de l'historiador Jordi Bilbeny.

Escolteu el reportatge d'iCatfm:


dimarts, 4 de desembre del 2007

Isabel Clara-Simó - des de València

«L'historiador Jordi Bilbeny, que ja va aportar investigacions incontestables sobre la catalanitat de Colom -davant el silenci de propis i estranys-, ara ha aportat noves dades que són extremadament interessants. Es tracta del Lazarillo de Tormes, una obra insòlita en la història de la literatura castellana...»

I tan insòlita! Segons sembla, l'anònim autor era un valencià que escrivia en català, però que, vés a saber per què, va situar l'acció a Castella. Resulta que l'autor ho tenia confús, això de Castella, i els estudiosos de la literatura han dedicat moltes hores a entendre algunes impossibilitats topogràfiques i a esbrinar per què s'hi donen tantes contradiccions, com ara dir-li "extranjero" a un paio de Castella la Vella. El mateix títol, quan parla de Tormes, està al·ludint a un poble de la Marina Alta. Encara més: hi ha qui diu que l'autor era Joan Lluís Vives en persona. En qualsevol cas, estem davant d'un obra d'autoria dubtosa.

El fons de la qüestió és aquest: per què ocultar i negar la catalanitat de Colom o la del Lazarillo? Quantes obres o autors més estan falsificats? De quina manera una cultura es pot apropiar de les produccions d'una altra sense que els erudits en diguin res? Quant temps fa que dura aquesta impostura? Quins interessos hi ha al darrere? ¿És el Quixot una obra catalana? No deixaria de ser divertit que els símbols més preuats de la grandesa espanyola fossin, al capdavall, exclusivament militars. I explicaria per què no volen mai acceptar la literatura catalana, per por de les comparacions. Quines coses.

Article publicat a l'AVUI aquest dimarts 4 de desembre
versió pdf

dissabte, 1 de desembre del 2007

la Viquipèdia ja informa de la catalanitat de Llàtzer


Autoria del llibre

Darrerament s'ha començat a apuntar que l'autor del llibre seria en realitat Joan de Timoneda o, més possiblement, Joan Lluís Vives i que l'hauria escrit en català. Així per exemple ho han fet Francisco Calero[4], professor de la UNED, Juan Manuel Rodríguez [5] o Josep Maria Orteu i Jordi Bilbeny[6]. Segons aquestos, el llibre que coneguem seria en realitat una versió rectificada i traduida de manera interessada per la censura castellana. L'autor assenyala una sèrie de catalanismes presents en el llibre, així com una sèrie d'incoherències, que durant anys havien fet pensar que l'autor no sabia res dels llocs dels quals parlava.

Al respecte es pot assenyalar el fet que el llibre parle del Regne de Toledo, quan no existia cap regne així en aquella època. Aquest regne seria, en realitat, el Regne de València. D'acord amb això, segons Bilbeny, la mare de Llàtzer no era de Tejares, sinó de Teulada. La menció al desterrament del pare es podria explicar per les Germanies. Igualment, Llàtzer seria de Tormos, el poble de La Marina Alta, i no hauria nascut en mig del riu Tormes com es diu a la versió coneguda.

Tampoc és probable que la mare de Llàtzer visquera amb un negre a Salamanca, ja que no hi havien, mentre que si hi havia a Dénia, prop de Tormos, port que tenia comerç amb l'Àfrica i on probablement estava ambientada originalment la història. Per tant, la vila ducal de que és parla i on el cec xoca contra una columna no seria Escalona, sinó Gandia, on encara hi ha porxos així. Igualment molts dels carrers esmentats podrien identificar-se amb carrers de València.

Finalment, això explicaria perquè l'orfe Llàtzer explica a "vuesa merced", tots els amos amb que ha estat. Això sols es comprén a partir del "Pare d'òrfens" una figura jurídica de la legislació valenciana que es feia càrrec dels òrfens i els adjudicava una mena de amo-tutor fins que es feien majors d'edat, cosa que resulta incomprensible en castellà.

Anar a l'article.

dimarts, 27 de novembre del 2007

Fan valenciana l'ànima del 'Lazarillo de Tormes'


L'autor del 'Lazarillo de Tormes' era valencià i escrivia en català. Ho defensen els filòlegs Jordi Bilbeny i Josep Maria Orteu. El text, origen de la literatura realista castellana, seria una traducció del català. Llegiu el reportatge de Lluís Bonada al setmanari El Temps.

dimecres, 21 de novembre del 2007

bloc personal 'Es Poblat d'en Talaiòtic'



Ja n'havia parlat en un article anterior, però amb motiu de l'aparició de l'obra La vida de Llàtzer de Tormos, amb estudi preliminar d'en Jordi Bilbeny s'ha tornat a obrir la polèmica. Per en Bilbeny, l'autor de l'original en català d'aquesta obra hauria estat en Joan Timoneda, i no en Joan Lluís Vives. Diversos han estat els mitjans digitals que s'hi han referit, com Lamalla.net, Directe.cat, el Singular Digital, etc... Articles com aquest d'Alfred Bosch a l'Avui també han contribuït a la difusió de la notícia.

I no diguem en alguns fòrums. Al Racó Català, que és el que més conec, s'han obert diversos debats relacionats amb el tema en les darreres setmanes: el primer va ser El Lazarillo de Tormes va ser escrit en català. Jo en vaig obrir un altre per continuar amb el tema, avisant als menys posats en la qüestió que La Celestina també es va escriure en català. I en clau irònica, i per cridar l'atenció als escèptics, un altre usuari obria el fil Los Simpson van ser escrits en anglès. Finalment, encara apareixia un nou debat amb El Lazarillo de Tormes era Llàtzer de Tormos.

dissabte, 17 de novembre del 2007

l'Alfred Bosch se'n riu de la catalanitat de Llàtzer

llegir article complert

Gran ressò de la roda de premsa de Jordi Bilbeny



Aquest dijous Jordi Bilbeny va fer una roda de premsa a Barcelona per presentar les seues investigacions sobre la catalanitat, l'autoria i el significat del clàssic universal que ens ha arribat en la versió castellana com 'Lazarillo de Tormes'.

Molta premsa ha publicat les declaracions de Jordi Bilbeny recollides per Europa Pres. Podeu llegir la notícia dels diaris gratuïts adn i metro, els diaris Levante i Las Provincias de València, Información d'Alacant, Diario de Ibiza o Diario de Mallorca.

Entre els webs que se n'han fet ressò hi ha els principals portals de Barcelona: El Singular Digital, E-notícies, La Malla i Món Divers. I també els portals de València VilaWeb i Pàgina 26, i SaforGuia de Gandia.

divendres, 16 de novembre del 2007

el 'Lazarillo' describe paisajes valencianos - diari Las Provincias

Gandia, Almoines, Dénia, Teulada, Tormos i Sagra a GoogleMaps

El filósofo Jordi Bilbeny arroja nuevas teorías de la autoría valenciana de la novela más importante de la picaresca española

El Lazarillo de Tormes no nació en el municipio castellano de Tormes, ni la narración transcurre en Toledo o Salamanca. Este personaje de la picaresca nació en la localidad de Tormos, en la Marina Alta, y su vida se desarrolla entre Gandia, València, Almoines y municipios valencianos. Esto es lo que afirma el filólogo catalán Jordi Bilbeny en un estudio editado con el nombre La vida de Llàtzer de Tormos.

El estudioso afirma que con seguridad algunas escenas ocurren en Gandia -que en la traducción al castellano fue cambiada por el municipio de Escalona- y aporta algunos datos y escenas que estarían ambientadas en la capital de la Safor. Una de ellas es aquella que se puede leer en los primeros capítulos y que habla de que el ciego al que acompaña el lazarillo se golpea contra una columna al cruzar el puente. En esta columna hay esculpido un toro que representa al escudo de la familia Borja, a la que pertenecía el Ducado de Gandia.

El editor del libro, Josep Maria Orteu, aseguró ayer que en el siglo XVI "era muy normal" cambiar los nombres de los pueblos y adaptarlos al entorno geográfico del idioma en el que estaba siendo traducido.

Llegir l'article al web de 'Las Provincias'

El Lazarillo es de un autor valenciano - el Mundo



El periodista argentí Matías Nespolo, cap de cultura del diari 'El Mundo' a Barcelona, és l'autor de la crítica de mitja pàgina del llibre La vida de Llàtzer de Tormos que ha aparegut aquest divendres.
versió pdf

El Lazarillo de Tormes valencià - Canal 9

Canal 9 ha donat la benvinguda a Llàtzer entrevistant Francisco Calero, qui va descobrir l'autoria de Joan Lluís Vives ja fa anys:

el 'Levante' compara les tesis de Bilbeny i Calero sobre l'autoria

Joan Lluís Vives a l'Universitat de València

Otro investigador sostiene que «El lazarillo de Tormes» es obra de un autor valenciano: El historiador Jordi Bilbeny mantiene que pudo ser escrito por Joan Lluís Vives o Joan Timoneda. Esta hipótesis no es nueva. Francisco Calero, ya presentó una teoría similar, que levantó un enorme revuelo, ya que atribuía la autoría de El lazarillo de Tormes a Joan-Lluís Vives. El revuelo fue aún mayor al tratarse de una obra patrocinada por el Servicio de Publicaciones del Ayuntamiento de Valencia, y en la que se defendía la autoría de Vives a través de 150 argumentos.

Llegiu l'article al web del diari.

dilluns, 12 de novembre del 2007

El Lazarillo de Tormes és valencià - ANNA notícies



Ja fa anys que molts hispanistes atribueixen el ‘lazarillo de tormes’ a l’humanisme valencià. No només pels girs lingüístics i expressions utilitzades, sinó sobretot per la visió que es té de la societat. Professors universitaris com el doctor de la UNED Francisco Calero atribueixen l’autoria del ‘Lazarillo’ a Joan Lluís Vives, en llibres pagats pel mateix Ajuntament de València. Però què passa si Vives mai va escriure en castellà? Com s’explica que la novel•la estiga plena de catalanades i errors de traducció?

Acaba d’apareixer un estudi signat per Jordi Bilbeny i Josep Maria Orteu que a part de corroborar l’autoria valenciana de la novel•la (Joan Timoneda o Joan Lluís Vives) i fer un repàs exhaustiu de les catalanades, va més enllà, i denúncia un procés de deslocalització de la història original. Així, el llàtzer seria de Tormos i no Tormes, i la seua mare filla de Teulada i no Tejares.

La població on viu la seua mare amb un negre seria Dénia i no Salamanca. (a Salamanca no hi havia negres, mentre Dénia era un important port de tràfic amb Àfrica). Seria des del pont romà d’entrada a Dénia des d’on s’acomiadaria Llàtzer de sa mare, i Gandia i no pas Escalona la ‘vila ducal’ on passa l’escena en la que Llàtzer fa xocar el cec contra una columna, als porxos que encara ara existeixen.

La versió castellana que ens ha arribat parla d’un ‘Regne de Toledo’ que mai ha existit, seria la traducció que els censors de la Inquisició van posar a ‘Regne de València’. En la mateixa línia, un per un tots els carrers de la novel•la s’han localitzat en l’entramat urbà de la València de l’època.

Tot això explicaria la incongruència de la localització castellana, que ha fet que els hispanistes sempre hagen sostingut que l’autor mai havia estat als llocs on passa la història, o que no coincidís cronològicament els anys en què es feren corts a Toledo amb les Corts que apareixen al llibre, però si amb les Corts celebrades a València, per posar un altre exemple.

Un altre enigma de la novel•la que l’acadèmia mai ha sabut explicar és la mateixa estructura del llibre. Un orfe explica a ‘vostra mercè’ tots els amos amb els qui ha estat. Només s’entèn si coneixem les institucions valencianes de l’època de protecció a la infància, com son el Pare d’Òrfens i l’Afermamossos. Aquestes institucions no tenen un equivalent castellà, i es dedicaven a donar amos als orfes, i a les quals un cop grans els mossos havien de rendir comptes.

L’estudi de Bilbeny i Orteu aporta més dades. Explica que tots els originals que ens han arribat són edicions d’estat. És a dir, són llibres que el mateix estat posa en circulació. S’explica com funcionava la censura, i els processos d’impressió, distribució i venda de llibres al segle XVI, i apunta que aquesta apropiació de la literatura catalana per part de Castella podria extendre’s a d’altres obres valencianes com són ‘la Celestina’ o tota la producció de Cervantes-Sirvent.

font: Anna notícies

dissabte, 10 de novembre del 2007

Josep Maria Orteu entrevistat a HistoCat.cat



En motiu de l'aparició del llibre La vida de Llàtzer de Tormos els membres de la Fundació d'Estudis Històrics han entrevistat a l'editor del llibre i autor d'un dels estudis. Josep Maria Orteu parla d'alguns detalls de l'obra, com són els errors en les monedes i les institucions de beneficiència per a òrfens de l'època a València, com el Pare d'Òrfens.

L'editor ens dóna detalls de com ha estat el procés de restitució de la ubicació original, situada a Tormos, Dénia, Teulada, Almoines, Gandia, Albaida, València i Sagra. Ens explica quins paral·lelismes es troben entre l'acció de la novel·la i els diferents episodis de les Germanies, tal com va interpretar Jordi Bilbeny, i ens avança que ja s'està preparant una segona edició amb totes les noves proves que s'han anat trobant.

Podeu escoltar íntegrament l'entrevista al web d'HistoCat.

divendres, 9 de novembre del 2007

La vida de Llàtzer de Tormos - Directe!cat



A tothom li sona la història de "Lazarillo de Tormes", aquell marrec que, en plena edat mitjana, havia de servir a un cec. El què potser no sabreu és que la història original no la protagonitza cap Lazarillo de Tormes, sinó més aviat en Llàtzer de Tormos.

Ni el protagonista neix al riu Tormes ni la narració passa a Toledo ni a Salamanca: Llàtzer neix al lloc de Tormos (Marina Alta) i la seua vida s’esdevé a València i a Gandia. La narració és el testimoni que el protagonista adreça al Pare d’Òrfens de València per assabentar-lo dels amos a qui ha estat afermat. La novel·la, de la qual no coneixem l’autor, malgrat que s’especula que pot ser l’humanista Joan-Lluís Vives o l’escriptor Joan Timoneda, fou escrita originalment en llengua catalana i posteriorment retocada i traduïda al castellà.

Tal com expliquen a Llibres de l'Índex, les edicions castellanes de "La vida de Lazarillo de Tormes" són possiblement edicions d’estat i l’obra, que presenta una lectura simbòlica en clau política, és una al·legoria de la revolta de les Germanies.

L’estudi preliminar a la novel·la, que es publicarà ben aviat, és un interessant text de l’historiador Jordi Bilbeny que va encara més enllà, plantejant que una part substancial del 'Siglo de Oro' de la llengua castellana podria ser una apropiació en bloc d’autors catalans (de Joan Timoneda a Miguel de Cervantes o de la "Celestina" a "La vida de Lazarillo de Tormes").

Ens trobem, doncs, davant l'enèssim cas d'apropiació espanyola de productes i descobertes catalanes...

article publicat a Directe!cat

dimecres, 7 de novembre del 2007

Primeres referències d'en Llàtzer a la blogosfera



En el marc de les investigacions de Jordi Bilbeny s'ha obert una nova línia. S'acaba de publicar el llibre La vida de Llàtzer de Tormos (Llibres de l'índex), una edició de la traducció al català d'Antoni Bulbena amb un prefaci de l'editor en persona, Josep Maria Orteu, que ha quedat fascinat i atrapat per les aportacions de Bilbeny, i un estudi preliminar de l'arenyenc. Després de publicar Cristòfol Colom, príncep de Catalunya, i un cop apuntada la identitat catalana de l'escriptor conegut com Miguel de Cervantes, ara és el torn de l'obra El Lazarillo de Tormes.


Les investigacions de Jordi Bilbeny i d'altres col·laboradors seus no paren de donar resultats sorprenents. És una lluita contínua contra la incredulitat, un incentiu constant per revisar la història. Com ell mateix ha dit en diverses ocasions, sabem que la història l'escriuen els vencedors, però veient com hem acceptat la historiografia que ens ha estat transmesa, sembla que ens pensem que som nosaltres els vencedors. A poc, a poc, però, les tesis es van obrint pas. Ja se n'han fet ressò espais televisius de gran audiència com La nit al dia, El Club, Mil·lènium, i molts altres. Els primers llibres els havia de publicar Llibres del Set-ciències, d'Arenys de Mar, però ara ja els volen a Proa o Llibres de l'índex. S'han fet presentacions dels llibres arreu del país, inclòs el Museu d'Història de Catalunya. I a partir de tot aquest material s'han elaborat reportatges com L'apropiació del descobriment d'Amèrica: una qüestió d'estat? o Enigma Cervantes.

Llegiu l'article complert al bloc d'en Xavier Mir

dijous, 11 d’octubre del 2007

recollim un article publicat al bloc del Salvador Sostres


Actualment en Jordi treballa sobre la hipòtesi que l'anònim Lazarillo de Tormes és, en realitat, també una traducció al castellà d'una obra que va ser redactada originalment en el català de València i que Tormes (no hi ha cap poble que es digui Tormes en tota la geografia dels voltants de Toledo, ni en tota la geografia espanyola) és en realitat el poble valencià de Tormos. I què volen que els digui! Jo sempre aplaudeixo la tasca d'en Jordi, i no pel fet que sigui amic meu i siguem del mateix poble. (...)

podeu llegir l'article, signat per Miquel Colomer, al bloc del Salvador Sostres

dimecres, 5 de setembre del 2007

El fals segle d'or de les lletres castellanes - Es Poblat d'en Talaiòtic



Que el Segle d'Or de les lletres castellanes és una altra gran mentida construida a partir de la literatura catalana censurada a partir del segle XVI i de la creativitat dels catalans s'evidencia ja a partir de la constatació que els autors que suposadament escrivien les gran obres que ens fan passar per castellanes resulta que són un misteri... Quina casualitat! Com en Colom, en Cortès, en Bartomeu Casaus, i tants altres, en molts casos no se sap d'on eren els escriptors castellans, o la documentació que demostri els seus origens és falsa, o simplement no hi ha documentació que demostri que tal autor és del lloc d'on es diu que és.


De com en Llàtzer de Tormos fou convertit en Lazarillo de Tormes.

Un exemple claríssim és l'obra suposadament anònima El Lazarillo de Tormes. Segons Francisco Calero l'autor del Lazarillo de Tormes va ser l'humanista valencià Joan Lluís Vives, conegut a tota Europa pels seus textos en llatí, que diversos autors atribueixien a les creixents dificultats per publicar en català. Calero es mostrà ja com un gran coneixiedor de la que qualifica com a "obra cumbre del renacimiento español" (que no castellà) en el seu anterior article Interpretación del Lazarillo de Tormes.

S'hi refereix Alejandro Sendra a El Lazarillo de Tormes i la llengua catalana, on a banda d'afirmar la impossibilitat d'entrar obres anònimes a les impremtes, fa un repàs dels possibles catalanismes i errors de traducció que observa. Algunes catalanades tan nostres com "no nada" per "no res", "dicho y hecho" per "dit i fet", apareixen al llibre. Escriu "Sant" i no "San", escriu "com" en el sentit de "quan" i moltíssimes altres més que podeu trobar a l'article i que impliquen més que simples sospites de traducció d'un original català fet desaparèixer.

Llegir l'article sencer al bloc.

dimarts, 4 de setembre del 2007

El Quixot conegut és una traducció d'un original escrit en català


JORDI BILBENY

En el meu primer lliurament d’aquesta secció del “Sabies que…”, apuntava la idea que la primigènia edició del Quixot –l’anterior a 1604– fos escrita en català, perquè, de les 6 edicions peninsulars del llibre (les dues de Lisboa, les dues de València, la de Barcelona i, fins i tot, la inventada de Madrid) de què tenim coneixement fins a l’any 1605, l’única que no s’ha conservat és la de Barcelona.

Llavors jo raonava que si totes eren iguals i deien el mateix, potser la de Barcelona ho deia d’una manera diferent. És a dir, ho podia haver dit en una altra llengua, raó per la qual va desaparèixer l’edició sencera. I si no fos perquè En Servent, a la segona part del Quixot, ens diu que va existir, avui dia no en sabríem absolutament res.
La idea d’un Quixot traduït, es fa palès, a més, perquè són múltiples els al·legats del seu autor a favor de la llengua nativa. Un d’ells apareix al capítol IV de la 1ª Part del llibre, on escriu que si algú “parla en altra llengua que la seva, no li guardaré cap respecte; però si parla en el seu idioma, el posaré sobre el meu cap”. I, encara, al capítol XXIII, ens diu que, “tot i que posaren silenci a les llengües, no el pogueren posar a les plomes, les quals amb més llibertat que les llengües solen donar a entendre a qui ho vol allò que està enclòs a l’ànima”. Que és com dir, que tot i tenir la seva llengua prohibida, els conceptes que vol difondre, els pot estampar en una altra llengua.

Si, conseqüentment, En “Cervantes” despotrica dels qui canvien de llengua, però creu que, fins i tot en una altra llengua, es poden transmetre ideals; si escriu a favor de l’ús de la llengua pròpia i fa elogis a la llengua catalana, essent ell com era un habitant de la Nació Catalana, i essent com era un Servent, amb casa a Barcelona i llinatge a Xàtiva, i estar en contra de les traduccions de les llengües romàniques, com diu al capítol LXII de la 2a Part, no hauria escrit mai en castellà. Per tant, si el Quixot es va editar en castellà, és que havia de ser una traducció. Però, tanmateix, ¿hi ha rastres d’aquest fet al mateix Quixot?

Evidentment: al capítol IX de la 1a part, En Servent ens indica que, passejant per Toledo, va trobar uns papers escrits en àrab “que contenien la història de Don Quixot”. Vist això, compra els cartipassos i se’ls endú. I demana a un morisc que “em posés aquells cartipassos, tots els que tractaven de Don Quixot, en llengua castellana, sense treure’ls ni afegir-los res” i, pagat el que li havia de pagar per la feina de traducció de l’obra, “en poc més de mes i mig la traduí tota”.

Fins ara, els entesos creien que aquest paràgraf era una simple qüestió d’estil, un recurs literari més entre els que els escriptors empraven per donar un fons de misteri a les seves obres. Però a vista del que he exposat fins aquí, em sembla més versemblant opinar que, com de costum, i de forma subliminar, En Servent ens està dient ben a les clares que la seva obra és una traducció. La conya que hi afegeix, en dir-nos que el traductor “s’acontentà amb dues arroves de panses i dues faneques de blat” té ara sentit si sabem que els censors traduïen de franc.

A més a més, les sovintejades referències al llarg de tot el text del Quixot al fet que l’obra és traduïda i que hi ha hagut un traductor, abonen la meva conjectura que no es tracta d’un recurs, sinó d’una realitat. Així ho trobem novament, a l’inici de la 2a Part, al capítol III. Quan En Servent insisteix sobre les grandeses de Don Quixot, assenyala que “rebé tingui el curiós que tingué cura de fer-les traduir de l’àrab en el nostre vulgar castellà”.

Sembla que la traducció va desplaure tant al mateix Servent, que al “Pròleg” no es va estar d’escriure que “jo, que, encara que sembli pare, sóc padrastre de Don Quixot”, en clara evidència al fet que no és pare en la llengua original, sinó en una altra llengua. Que és com dir que el Quixot castellà és el seu fill bord o il·legítim. I encara, el disgust havia de ser tal, que ens assegura que ni volia prologar el llibre, “ni menys treure a la llum les gestes de tan noble cavaller”. Les causes: “la lectura és seca com un espart” (potser referit a l’eixutesa de la llengua castellana); “aliena d’invenció” (tal vegada inventada per un altre); “minvada d’estil” (perquè, en la traducció l’ha perdut); “pobre de conceptes” (segurament perquè el canvi de llengua i de perspectiva política, els ha empobrit); i “falta de tota erudició i doctrina” (com correspondria a una traducció d’aquestes dimensions).

També al capítol XXV, escriu que “hi ha entre sempre entre nosaltres una caterva d’encantadors que totes les nostres coses muden i trastoquen, i les tornen segons el seu gust i segons tenen les ganes d’afavorir-nos o destruir-nos”. El paràgraf fa referència a la realitat, però no pas per això exclou una doble lectura que afecte de ple el text dels llibres escrits, entre els quals ara hi podem incloure el Quixot.

Per aquesta raó, En Servent també escriu que “jo determino que el senyor Don Quixot es quedi sepultat en els arxius de la Mancha, fins que el cel depari qui l’adorni de tantes coses com li falten”. La sentència, que recorda el testament del Pare Cases, que guarda els originals dels seus llibres sobre temes americans “fins que Déu ho consideri oportú”, sembla sense sentit en un pròleg que acompanya una edició pública del llibre; però no pas si fa referència a l’autèntic Don Quixot: l’original català, segrestat per la censura reial, i guardat en els arxius de Castella.

FONT: HISTOCAT.CAT

Alejandro Sendra estudia les catalanades del 'Lazarillo'



El nombre ingent de catalanades, catalanismes, girs lingüístics i rastres sintàctics catalans que es poden detectar al text del Lazarillo amb una simple lectura fan esfereir. En Calero només en cita uns quants, que tot i ser significatius per adonar-nos que realment passa alguna cosa amb la llengua, queden encara curts perquè en puguem tenir una visió de conjunt. Però, darrerament, el valencià Alejandro Sendra n'ha fet un estudi molt valuós que s'ha donat a conèixer des de la pàgina web de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya (HistoCat.cat) i que és a l'abast de tothom.

dilluns, 3 de setembre del 2007

l'Ajuntament de València edita un llibre que atribueix el 'Lazarillo' a Vives



Con el título ´Juan Luís Vives, autor del Lazarillo de Tormes´, la Delegación de Cultura del Ayuntamiento de Valencia, a través del Servicio de Publicaciones ha editado un libro en el que se defiende la teoría que Joan Lluis Vives sea el autor de dicha obra.

Para dicha hipótesis, se ha tomado como punto de partida las cartas que Joan Lluis Vives enviaba a su amigo Juan de Vergara, donde anunciaba que algunas de sus obras habían sido redactadas en castellano.

A partir de ahí, el profesor Francisco Calero ha trabajado durante algunos años para corroborar la autoría de Vives. Ha comparado las obras erasmistas anónimas de la época del humanista valenciano con los escritos latinos de este autor y ha comprobado, tal y como explica en el la concejala delegada de Cultura, María José Alcón, en el prólogo del libro, ´la inmensa concordancia entre el contenido, la expresión y el estilo´.

Por esta razón, el servicio de Publicaciones del consistorio, que favorece la recuperación del patrimonio cultural de los valencianos, ha dado soporte editorial a esta investigación que puede contribuir al debate sobre la autoría de uno de los clásicos de las letras españolas, señalaron las mismas fuentes.

El libro consta de diferentes apartados. En principio analiza la figura de Joan Lluís Vives como ´piedra angular de la literatura renacentista española´. A continuación, realiza una interpretación de El Lazarillo de Tormes y de los posibles autores de esta obra, y finalmente aporta 150 argumentos a favor de la autoría de Joan Lluís Vives. El autor concluye ´que todos estos argumentos se pueden aplicar documentalmente´ y destaca que ´los argumentos de mayor fuerza probatoria son los relacionados con el estilo, que es lo más personal de cada autor´.

diumenge, 2 de setembre del 2007

Bilbeny sospita que l'autor de 'Llàtzer de Tormos' és Joan Timoneda

L'investigador Jordi Bilbeny apunta que Joan Timoneda podria ser l'autor de 'la vida de Llàtzer de Tormos'. Ho intuïa al bloc redescobrint, ho va aprofundir al bloc de Relk, i ho amplia en aquest document, que ha servit de base, a partir de la qual ha escrit l'estudi editat per Llibres de L'Ïndex.

Segons Bilbeny, sorprèn que en Joan Timoneda, a la seva adaptació dels Menechmos de Plaute, del 1559, ja parli del Lazarillo de Tormes com un personatge cèlebre i com un referent ben natural de la cultura valenciana de l'època. Tant és així, que en aquesta obra introdueix com a personatges un metge anomenat Averrois i el seu criat Lazarillo. A l'escena XII, l'Averrois afirma del seu criat que "es el más agudo rapaz del mundo y es hermano de Lazarillo de Tormes, el que tuvo trezientos y cincuenta amos".

I, justament, per això, la Rosa Navarro postil·la que "l'agudesa d'En Timoneda i el seu bon olfacte literari el porten a associar el personatge amb les obres literàries els ecos de les quals ressonen a La vida del Lazarillo de Tormes". És a dir, que, més enllà que hi hagi ressonàncies del Lazarillo dins l'obra d'En Timoneda, no deixa de ser altamanet simptomàtic que l'únic germà literari que es coneix al Lazarillo de Tormes sigui precisament un germà valencià.

http://llatzer.bloc.cat/get/14358/jordibilbeny-pdf.pdf

Francisco Calero atribueix l'autoria del 'lazarillo' a Lluís Vives



Dentro del grupo de obras erasmistas anónimas de la primera mitad del siglo XVI se encuentra el Lazarillo de Tormes, una de las cimas más altas de la literatura española de todos los tiempos. En mi anterior trabajo en esta revista "Interpretación del Lazarillo de Tormes" me ocupé de la forma y del significado de la genial obra. En el presente demostraré con numerosos argumentos que su autor fue el humanista valenciano Luis Vives.

Para que una obra se pueda atribuir con garantías a un autor tiene que haber concordancia en la temática, en la expresión y en el estilo entre la obra anónima y el resto de la producción del autor al que se intenta atribuir. Es lo que voy a demostrar a continuación. Para ello he tenido muy en cuenta toda la bibliografía anterior sobre el Lazarillo, ya que ha habido excelentes investigadores sobre la obra.

He partido de sus conclusiones, complementándolas, eso sí, con mis conocimientos de la obras de Vives, especialmente de las latinas, pues he dado preferencia a ellas a fin de que la demostración sea más concluyente. También he tenido en cuenta, por su puesto, las castellanas, después de haber demostrado en mis libros que son de Vives el Diálogo de Mercurio y Carón, el Diálogo de las cosas acaecidas en Roma y el Diálogo de la lengua.

También escribió el Diálogo de doctrina cristiana, publicado anónimamente en 1529. Sobre esta autoría he descubierto más de cien argumentos que serán dados a conocer en una próxima publicación. Los argumentos utilizados en mi demostración son de los llamados internos o comparativos, por estar fundamentados en la comparación de las características temáticas y lingüísticas de las obras anónimas y las del autor al que se trata de atribuirlas. Tales argumentos han sido empleados tardicionalmente en la investigación de la autoría de obras anónimas o mal atribuidas en la literatura griega y latina.

Con la utilización prudente y rigurosa de los mismos se puede llegar a la seguridad de que una obra fue escrita por determinado autor. Resulta evidente que cuanto mayor sea el número de las concordancias internas y cuanto más características sean del autor en cuestión, tanto mayor será la fuerza probatoria de las mismas.

podeu llegir l'article sencer i també en format pdf.

dissabte, 1 de setembre del 2007

"La vida de Llàtzer de Tormos" no és "La vida de Lazarillo de Tormes", ni el protagonista neix al riu Tormes ni la narració passa a Toledo ni a Salamanca. Llàtzer neix al lloc de Tormos (Marina Alta) i la seua vida s'esdevé a València i a Gandia. La narració és el testimoni que el protagonista adreça al Pare d'Òrfens de València per assabentar-lo dels amos a qui ha estat afermat.

La novel·la, de la qual no coneixem l'autor, malgrat que s'especula que pot ser l'humanista Joan-Lluís Vives o l'escriptor Joan Timoneda, fou escrita originalment en llengua catalana i posteriorment retocada i traduïda al castellà.


Les edicions castellanes de "La vida de Lazarillo de Tormes" són possiblement edicions d'estat i l'obra, que presenta una lectura simbòlica en clau política, és una al·legoria de la revolta de les Germanies.

(Segueix)

dimecres, 7 de març del 2007