diumenge, 21 desembre de 2008

La adulteración de la Celestina - José Guillermo García Valdecasas

Recuperem una ressenya del llibre 'La adulteración de la Celestina', publicat l'any 2000 per Castalia. L'autor és en José Guillermo García Valdecasas, Doctor en Dret per la Universitat de Bolonya i Professor de Filosofia del Dret a la UNED. Aquest reconegut jurista és autor de molts altres llibres, entre els que destaquem 'Fernando el Católico y el Gran Capitán' (1988) i 'El Encubierto' (1997):

La opinión generalizada de la crítica es que La Celestina es obra de dos autores: un primer autor desconocido (el «antiguo autor») habría compuesto el primer acto, y el bachiller Fernando de Rojas, los restantes de la Comedia y de la Tragicomedia. Diferentes estudiosos han tratado de identificar, sin éxito hasta el momento, al primer autor. Baltasar Gracián, en Agudeza y arte de ingenio, planteó por vez primera la filiación aragonesa del «antiguo autor» al referirse al mismo como el «encubierto aragonés», lo que fue considerado un despropósito por autoridades como Menéndez Pelayo, entre otros. No obstante, en el año 2000, un estudio de García Valdecasas resucita la cuestión del aragonesismo del primer autor pues concluye que la experiencia vital que el autor deja traslucir en la obra induce a pensar que era aragonés de origen o había residido largo tiempo en los reinos aragoneses.

Así, el benevolente castigo impuesto a Claudina (compañera de andanzas de Celestina y madre de Pármeno) por practicar la brujería (medio día en lo alto de una escalera, en la plaza pública, con una coroza en la cabeza), que no le impide reincidir en cuatro ocasiones, es propio de la Corona Catalano-Aragonesa, donde se ocupaba de las brujas la Inquisición, mientras que en Castilla hubiera sido reo de muerte. Las andanzas de Claudina de cementerio en cementerio suponen la existencia legal y en activo de cementerios de las tres religiones, lo que era posible en la Corona Aragonesa hasta 1492, pero no en Castilla donde no se permitía la existencia de comunidades musulmanas estables desde 1422. La cuchillada en la cara de Celestina podía ser marca infamante trazada por el verdugo pues las marcas corporales eran frecuentes en los reinos aragoneses; sin embargo, en Castilla sólo fueron práctica habitual hasta el reinado de Alfonso X.

El derecho aragonés permite, hasta 1495, las rápidas ejecuciones, sin sentencia previa, cuando el delito era flagrante, tal como sucede con los criados de Calisto. Celestina hace referencia a los rogadores (personas que podían interceder por el reo), institución no castellana; como tampoco es castellano el santo con el que compara la alcahueta a Calisto para alabar sus cualidades: el San Jorge. En Castilla reina una mujer, pero Celestina alude al rey y no a la reina. Finalmente, en la despensa del enamorado galán se almacena vino de Murviedro (Sagunt-Morvedre), cuya importación estaba prohibida en Castilla a partir de Juan II.

En cuanto a la ciudad esbozada en la obra, presenta notables coincidencias con la Zaragoza [o la Valencia] de la época. El autor piensa en una gran urbe, con universidad, numerosos palacios y monasterios, varios jueces o justicias y al menos tres cementerios, de los que el moro y el judío estarían juntos. La concurrencia de caballeros, abades y obispos, todos ellos asiduos de la casa de Celestina en sus buenos tiempos, se explicaría en una ciudad donde se celebraran Cortes. La plaza del mercado, en cuyas proximidades vive Calisto, era la principal de la ciudad y el lugar donde se celebraban las corridas de toros y se ajusticiaba a los reos, tal como se refleja en La Celestina. En esa ciudad imaginada, los personajes rezan en la iglesia de la Magdalena, y Celestina vive junto a la cuesta del río, cerca de las tenerías; en una casa apartada, cuya cocina no se encuentra en la planta baja sino en el primer piso, donde está también el dormitorio de Elicia.

Según García Valdecasas, el desconocido autor pertenecía a la nobleza y era, probablemente, un hombre de Iglesia que habría viajado a Italia, donde habría presenciado las reposiciones del teatro clásico, además de entrar en contacto con la comedia humanística y con la Poética de Aristóteles; por lo que, en entrevista concedida a J.L. Solanilla, sugiere el nombre de Pedro Arbués, en quien concurren todas esas circunstancias. Para este investigador, la contribución del primer autor no se limitaría al primer acto, sino que habría escrito toda la Comedia hasta la muerte de Calisto, mientras que Rojas añadiría el final, tal como se indica en los versos acrósticos y en la «Carta del autor a un su amigo».

El desconocido autor sería el auténtico genio creador de una obra universal que ha sufrido numerosas adulteraciones debidas a los impresores y, sobre todo, a la mano inexperta de Rojas; ya Juan de Valdés había hecho notar la superioridad del primer autor: «Me contenta el ingenio del autor que la comenzó, y no tanto el del que la acabó», opinión que no ha sido compartida por la crítica especializada. El primer autor compondría un drama dividido en tres jornadas para ser representado en un escenario de dos pisos.

+ info: Bloc de Nova Història

dilluns, 8 desembre de 2008

La Celestina és un clàssic de la literatura catalana? Les proves

EL SINGULAR DIGITAL - Dilluns 8 de Desembre de 2008

Diverses teories apostant per la catalanitat de diferents personatges i obres han aparegut els darrers anys i l’escriptor Jordi Bilbeny s’ha convertit en un expert en el tema. Primer va reivindicar la catalanitat del descobrir d’Amèrica, Cristòfol Colom; després la catalanitat de Miguel de Cervantes i actualment recull proves per confirmar l’existència d’un manuscrit original de La Celestina, clàssic de la literatura espanyola, el qual suposadament s’hauria escrit en català. Actualment ja són vàries les pistes.

La teoria apunta que existeix una edició anterior a la que ja s’accepta com a possible primera edició castellana, és a dir, un llibre posterior a la versió datada a Burgos l’any 1499, avui desapareguda i d’autor també desaparegut – Fernando de Rojas no apareixeria més tard en aquesta història. La teoria d’aquesta edició s’apunta perquè en el llibre de 1499 hi hauria una frase afirmant “con los argumentos nuevamente añadidos”.

L’aposta perquè aquesta primera versió de la Celestina posterior a 1499 sigui catalana se sustenta en diverses proves. La primera és un document del segle XVII que, segons Bilbeny, assegura que l’autor era de la corona Catalano-Aragonesa, però el van “encobrir” o esborrar. En el llibre La agudeza y Arte de Ingenio de Lorenzo Gracian diu textualment “y el encubierto Aragonès en su ingeniosíssima tragicomedia de Calixto y Melibea”.

Hi ha una segona prova. El català Joan Lluís Vives, en diverses edicions del segle XVI al XVIII, diu en llatí, que La Celestina ha estat escrita en “la nostra llengua”: “In quo sapientior fuit qui nostra lingua scripsit Celestinam tragicomaediam”. I , en aquest cas, segons Bilbeny, Vives es referiria a la catalana.

Però hi ha més proves. Segons els defensors d’aquesta teoria, només el fet que l’original de La Celestina fos en català i escrit en català explicaria els catalanisme que apareixen a l’obra i que han estat recollits per Alejandro Sendra.

I, finalment, les notes geogràfiques descriuen la ciutat on viuen els personatges com una localitat al costat del mar ja que des del terrats veuen vaixells, cosa impossible a Salamanca, a Sevilla o a Toledo. Diversos experts, fins i tot, ja en una versió anglesa del segle XVIII, s’apunta que aquesta ciutat podria ser València i, per tant, lloc de parla catalana.

FONT: El Singular Digital

divendres, 5 desembre de 2008

L'original perdut (i segurament català) de La Celestina

XAVIER MIR - Divendres 5 de desembre de 2008

Dissabte passat, dia 29 de novembre, Jordi Bilbeny va exposar al Calisay d'Arenys de Mar les raons per les quals defensa que segurament hi hagué una edició anterior de la coneguda obra La Celestina, atribuïda a Fernando de Rojas, i que aquesta va ser escrita originalment en català.

La Sala Noble era plena de gom a gom i els llarguíssims aplaudiments finals van cloure una conferència organitzada pel Centre d'Estudis Josep Baralt i presentada per Josep Mayolas amb la impressió que el segle XVI comença a veure una llum diferent. Les investigacions de Bilbeny quant a la catalanitat del descobriment d'Amèrica han trobat en el professor Charles Merrill un nou altaveu que s'afegeix a una llarga tradició iniciada aquí, ara fa vuitanta anys, per l'historiador peruà Luis Ulloa. Seria ingenu pensar que la Corona de Castella no va aprofitar els mecanismes de control que li van permetre realitzar l'historicidi per apropiar-se també d'algunes obres literàries originàries de l'altra corona en competència directa en la construcció de l'Imperi: la de Catalunya-Aragó. Ara i aquí parlem de La Celestina, però recordeu que també estan sota sospita el Lazarillo de Tormes i el Quixot mateix. Val la pena dedicar-hi temps i diners des del món acadèmic i des de les nostres institucions. Prendre's les observacions de Bilbeny com si fossin esoterisme o coses d'un ximple o il·luminat és cada cop menys justificable. Us convido a escoltar què va dir dissabte passat d'aquesta obra atribuïda a Fernando de Rojas. (Cliqueu amb el botó dret del ratolí i trieu "Obre l'enllaç en una pestanya nova" si voleu sentir els talls de veu indicats com a "àudio" als enllaços)


En primer lloc cal remarcar que Jordi Bilbeny és llicenciat en Filologia Catalana, cosa que li ha procurat una excel·lent formació per encarar el repte d'una lectura atenta. Després de tants anys investigant la catalanitat de la descoberta d'Amèrica, la seva capacitat de recopilar i relacionar informació està força afuada. La profusió de notes que acompanya els seus llibres n'és un bon reflex. Qui els hagi llegit ja deu haver observat que no es treu res de la màniga i que la seva feina es basa a documentar-se sobre aspectes concrets, a aplegar les observacions d'altres autors, acadèmics i estudiosos en general, gens suspectes de manca de rigor o d'interessos nacionalistes que sovint se li atribueixen. El cas de l'estudi sobre La Celestina no va ser diferent.

Bilbeny va començar la conferència parlant de la censura a l'època, de les lleis dictades per Ferran el Catòlic per controlar l'edició. Va situar també la problemàtica en el camp de la crítica textual servint-se del manual de Blecua, ben conegut per a qualsevol persona que s'hagi volgut iniciar en el tema. És ell, i no Bilbeny, qui parla del problema de les edicions falsificades al segle XVII. I és basant-se en les aportacions de persones com Blecua o Julio Cejador que Bilbeny exposa la problemàtica general de les edicions (àudio) de l'obra. És únicament llegint la "Carta a un su amigo" que trobem a les edicions que Bilbeny sospita de l'ocultació de l'autor. És servint-se d'altres estudis que apunta els aspectes de la figura de Fernando de Rojas (àudio) que no lliguen. I és també recorrent a altres estudiosos que ens condueix a l'original perdut.

Que hi hagué com a mínim una edició anterior (àudio) a la més reculada que conservem, de 1499, no ho diu Bilbeny sinó persones com Menéndez Pidal, Cejador, García Valdecasas o Víctor de Lama. Aquest darrer, a més, apunta que una d'aquestes edicions es va fer amb paper datable el 1795 (àudio), cosa que la deixa sota sospita. I si a més ens fixem en el fet que es tracta d'edicions de les quals s'ha conservat un únic exemplar, la sospita es fa encara més gran. Bilbeny, que ja ha remenat força casos com aquest, planteja la possibilitat que es tracti d'una edició d'estat (àudio).

A la conferència, Bilbeny va explicar els intents de Menéndez Pelayo a l'hora de localitzar l'obra (àudio), de dir on tenia lloc l'acció. L'estudiós se sorprenia, per exemple, d'unes naus que el pare de Melibea li ensenya des de dalt d'una torre, cosa difícil si no hi havia ni mar ni riu navegable. I acompanya també García Valdecasas quan conclou (àudio), gràcies als seus coneixements de dret aplicat a l'època, que l'acció havia de tenir lloc a la Corona d'Aragó i mai a la de Castella.

Amb tota aquesta informació, i servint-se d'un mapa de l'època, Bilbeny proposa València com la ciutat on té lloc l'acció i va resseguint els detalls i indicis que ho fan altament probable. A més, addueix una llarga llista de catalanismes significatius i un parell de testimonis bibliogràfics més. D'una banda, una referència en el volum Agudeza y arte de ingenio de Gracián en què es parla literalment de l'autor com "el encubierto aragonés" i un text en llatí de Joan Lluís Vives en què es pot llegir: "In quo sapientior fuit qui nostra lingua scripsit Celestinam tragicomediam", en què s'entén que nostra ha de ser la catalana.

En definitiva, Arenys de Mar ha estat testimoni de l'obertura d'una nova línia d'investigació que s'afegeix a un cos cada dia més voluminós i que hauria de cridar l'atenció, com he dit abans, del món universitari i institucional per tal que s'hi dediquin els esforços necessaris.

FONT: Bloc d'En Xavier Mir

dissabte, 29 novembre de 2008

L'original valencià perdut de la Celestina

MANEL CAPDEVILA

El dissabte 29 de novembre del 2008, va tenir lloc la conferència d'en Jordi Bilbeny L'original perdut de la Celestina, organitzat pel Centre d'Estudis Josep Baralt d'Arenys de Mar en col.laboració amb la Fundació Nova Història. En Bilbeny va donar a conèixer el seu parer i el de molts entesos, que coincideixen en el fet que hi va haver una edició, avui dia desapareguda, anterior a l'edició castellana de Burgos del 1499, l'autor de la qual no va ser Fernando de Rojas. Recordem que en aquesta suposada primera edició del 1499, on no hi ha el nom de l'autor, hi diu literalment: 'nuevamente revista y enmendada con la adición de los argumentos de cada un auto en principio'. De manera que no pot ser l'edició prínceps.

Tot i havent quedat provat aquest fet, alguns erudits volen que l'edició prínceps sigui la de Toledo del 1500, tan sols pel fet que hi apareix com autor el bachiller Fernando de Rojas a l'acròstic dels versos inicials: el bachjller fernando de royas acabo la comedia de calysto y melybea y fve nascjdo en la puebla de montalvan. També creuen que la data del 1499 és errònia.

En contra dels qui diuen que l'edició prínceps és la de Toledo de 1500), tenim els següents arguments:
  1. Els versos acròstics (encara que molt enginyosos) no poden provar per si sols que l'edició de Toledo del 1500 és l'edició prínceps. Li volen donar el valor d'acta notarial: Copio una obra afegint-hi uns versos acròstics; prova això que en sóc l'autor?
  2. Si , tal com diuen, l'edició de Burgos del 1499 és posterior a la de Toledo del 1500, hauria de contenir (com presumeix a la portada), alguna cosa afegida a la versió de Rojas, i és just al contrari, ja que té, com a mínim, menys versos.
  3. La frase 'Fernando de royas acabó la comedia', és probatòria per si sola, ja que pot molt bé significar que hi havia un treball previ i que Rojas el va acabar.
Per la qual cosa, tant si la més antiga coneguda és la de Burgos, com si és la de Toledo, ha d'existir una edició prínceps, o bé anterior al 1499 o bé anterior al 1500. Amb tota seguretat abans del 1492 perquè esmenta la futura conquesta de Granada.

En el decurs de l'acte en Bilbeny va presentar dos documents dels segles XVII i XVIII que proven que l'autor era aragonès (de la Corona d'Aragó) i que per algun motiu el van encobrir o esborrar. Al llibre 'La agudeza y Arte de Ingenio' de Lorenzo Gracián (de 1669 i 1757) hi diu textualment: 'y el encubierto Aragonès en su ingeniosíssima tragicomedia de Calixto y Melibea':

Així mateix, aportà dues còpies d'un llibre d'en Joan Lluís Vives (edicions de 1531 i 1785), on en Vives diu explícitament que l'autor de La Celestina la va escriure en la nostra llengua: 'In quo sapientior fuit qui nostra lingua scripsit Celestinam tragicomaediam'. Que traduït ve a dir que 'en això fou més savi qui va escriure en la nostra llengua la Tragicomèdia de la Celestina'. La llengua d'en Vives (perseguit per la Inquisició, fins a l'extrem d'haver-se de refugiar a casa d'Erasme) va ser únicament el català, i quan no va poder escriure en aquesta llengua, abans de fer-ho en la castellana -que era la dels seus perseguidors- optà per escriure en llatí. Bilbeny mostrà a continuació una prova de com un traduttore pot ser traditore, ja que a l'edició en castellà del 1948 d'aquestes mateixes obres de Joan Lluís Vives, s'ha traduït nostra lingua per vulgar castellano.


El fet que hagués estat escrita en català explicaria el gran nombre de catalanades i catalanismes que hi apareixen i els errors de traducció que només tenen sentit si la llengua en què es va compondre era el català. Recordem que l'Alejandro Sendra ja va fer un recull exhaustiu d'aquestes catalanades.

Apuntà tambè que José Guillermo García Valdecasas, Doctor en Dret per la Universitat de Bolonya, seguint les traces d'aquells elements relacionats amb la vida jurídica, les institucions i les lleis, arribava a la conclusió que els fets narrats a l'obra 'havien de passar en alguna gran ciutat de la corona d'Aragó', i que els tres 'cimenterios' (de jueus, cristians i moros) on anava a robar la Celestina no podien existir ni a Salamanca, ni Toledo, ni Sevilla, ja que Castella havia proscrit per llei l'estada de musulmans en els seus dominis, mentre que a València va ser normalíssim trobar-n'hi durant tot el segle XV.

En Bilbeny acabà mostrant un plànol de la ciutat de València del s.XVII per indicar-hi la localització geogràfica d'alguns llocs: el riu, les blanqueries, l'església de la Magdalena (núm. 18), la parròquia de Sant Miquel (núm. 13), comparant-los amb els llocs descrits dins l'obra, allà on es desenvolupa l'acció: una gran ciutat, al costat d'un riu, que té drassanes, i unes naus que es poden veure fàcilment des de la torre de la casa de Melibea.

L'obra diu textualment: 'Subamos, señor, al açotea alta, porque desde allí goze de la deleytosa vista de los navíos'. Una escena que no concorda en absolut ni amb Salamanca, ni amb Toledo, ni amb Sevilla, com asseguren quasi la totalitat dels entesos. Amb tot, Encara hi ha qui diu que la versió prínceps va ser feta en prosa i situada en una ciutat imaginària Salamanca-Toledo, i la versió posterior de Rojas la va situar a Sevilla (salvant allò dels 'navíos').

L'Alejandro Sendra resseguint la referència de l'eclipsi de sol, també havia apuntat que la localització de l'obra havia de ser València.

Per si fos poc, una edició anglesa del segle XVIII esmenta "València" com a la ciutat on viuen els protagonistes. Amb la qual cosa, l'obra passaria a València, en un context totalment valencià i estaria escrita en català, per un autor que la censura espanyola va esborrar.

+info: Wiquipèdia

divendres, 18 abril de 2008

RAC1 analitza la catalanitat del 'Lazarillo de Tormes'

Recentment el programa de Sebastià d'Arbó de RAC1 s'ha fet ressò de les contradiccions que planteja el discurs oficial sobre 'el Lazarillo de Tormes', tot donant a conèixer els recents treballs que demostren la valencianitat de l'obra.
ESCOLTEU L'ENTREVISTA

dimecres, 9 abril de 2008

Garcilaso i Galceran de Cardona al bloc d'en Xavier Mir

Dijous passat esmentava per primer cop la relació entre Galceran de Cardona i Garcilaso de la Vega com a primera notícia després d'un sopar. El cap de setmana, Vilaweb informava del llibre que Charles Merrill té previst publicar i on coincideix, amb Jordi Bilbeny, en la catalanitat de Colom, cosa que em va portar a parlar-ne un altre cop. Algú em va demanar si podia donar-ne més detalls i avui, gràcies a la feina feta per en Pep Mayolas i a la seva deferència envers aquest bloc, puc oferir-vos el PDF amb el text de vint pàgines en què s'explica la hipòtesi. Que ningú no s'esveri i que tothom deixi de banda els prejudicis. Calma i estalvieu-vos les desqualificacions habituals. Llegiu-ho tranquil·lament. Si ho trobeu interessant, us animem a investigar-ho més; si no ho veieu clar o penseu que la hipòtesi no s'aguanta, tan amics.

Qui vulgui aprofitar per fer una ullada a l'obra de Garcilaso, que recordi que gràcies al nombre cada cop més gran d'obres digitalitzades, sense moure's de casa o d'on sigui que tenim la connexió a Internet es pot llegir força material. Visiteu, per exemple, la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives. I no us oblideu de Google Cerca de Llibres. Al darrer Simposi sobre la Descoberta Catalana d'Amèrica l'octubre de l'any passat ja vaig dir que les noves tecnologies serien les nostres aliades en la popularització de la investigació històrica.

Sé que hi ha persones que tenen grans dosis d'incredulitat en aquestes qüestions. Però és curiós sentir com la gent diu cada cop més “això d'en Colom sí, però el Lazarillo, en Garcilaso o el Quixot..., això és ridícul!” Fa quinze anys, el que semblava ridícul era la catalanitat de Colom. Feu-vos només la següent reflexió: què hauria passat si no ens haguessin arribat les edicions del Tirant anteriors a la traducció castellana impresa per Gumiel? Què hauria passat si, en lloc d'una traducció s'hagués fet una mena de reinvenció i relocalització i s'hagués destruït tota prova de la seva existència en llengua catalana? Tenia la Corona Castellana els mitjans per dur a terme una operació d'aquestes característiques? Qui, com i quan hauria pogut fer-ho? No sabem quins aspectes haurem de revisar, però tot fa pensar que el cas de Colom no va ser aïllat. El meu únic prec és que tothom que tingui possibilitats de dedicar-hi temps o diners ho faci.

Quan persones com en Pep Mayolas decideixen passar una part del seu temps lliure a construir hipòtesis com aquesta, crec que es mereixen tot el nostre respecte i atenció. Si voleu comentar-ho ho podeu fer aquí mateix, però també podeu fer una cosa millor: obrir un bloc i anar-hi abocant les vostres inquietuds, teories, troballes i petites investigacions.
BLOC DE XAVIER MIR

dilluns, 7 abril de 2008

Garcilaso de la Vega sota sospita

Garcilaso de la Vega, en virtut de les catalanades i els girs lingüístics catalans que es troben en la seva obra, podria tractar-se d’un altre cas de manipulació de l’obra i alteració de la identitat. En Josep Mayolas està estudiant aquest personatge tan misteriós, i ha trobat un poeta, humanista, home d’armes i personatge de la cort catalana d’una vida absolutament paral•lela a la biografia que ens ha arribat d’en Garcilaso: en Galceran Cardona i Recasens.

Garcilaso neix entre 1501 i 1503, com en Galceran. Garcilaso queda orfe de pare, Galceran de Cardona orfe de mare. A en Garcilaso el situen amb la cort a Barcelona el 1519, on coneixeria el seu gran amic, en Joan Boscà. En Galceran s’educa a la cort, a Barcelona, on vivia, i era fill del governador de Catalunya, pertanyent a la família més poderosa del Principat, els Cardona. Garcilaso entrà a servir el 1520 a Carles V com a continu de la guàrdia règia, Galceran fou coper de l’emperador. Garcilaso s’embarca el 1522 en companyia d’en Joan Boscà i en Pedro de Toledo, casualment, nét de l’àvia d’en Galceran. Tant Gacilaso com Galceran pertanyien a l’orde de Sant Jaume o de Santiago. Els germans d’en Galceran, com els d’en Garcilaso, es diuen Ferran i Pere. Garcilaso assisteix com a testimoni a les noces d’un nebot seu que s’anomena Garcilaso com ell, el 1531. En Galceran també té un nebot que s’anomena Galceran i que es casaria per aquesta època.

Casualment és a Barcelona on dicta testament en Garcilaso el 1528, i deixa una col•lecció de la seva obra a en Boscà. Tant Garcilaso com Galceran formen part de l’exèrcit imperial que obligarà Solimà a aixecar el setge de Viena el 1532. En el terreny dels paral•lelismes encara podríem assenyalar que el pare d’en Galceran, Governador General de Catalunya quan tingué lloc la Germania de Barcelona, tingué una “actitud ambigua amb els revoltats que disgustà als consellers”, segons la GEC. El pare d’en Galceran es deia Pere, com el germà d’en Garcilaso que tingué problemes per ser “comunero”.

Al llibre d’un cronista contemporani, Pere Tomich, llegim que Galceran de Cardona sempre havia estat interessat per les lletres clàssiques i que, després que va anar a Alemanya, “va amar molt la literatura grega”. Gairebé el mateix que se’ns diu sempre d’en Garcilaso. Martí Ivarra li adreçà una dedicatòria a l’edició de la Crònica de Pere Tomic (1534), on l’anomena “la llum dels Ducs de Cardona”. Com és, doncs, que enlloc trobem relats de les seves gestes militars, ni cap rastre de la seva creació literària? Totes aquestes coincidències són només casualitat? En un període teòricament tan magre per la literatura catalana, com es justifica que s’oblidi l’obra d’un autor que va merèixer el qualificatiu de “llum dels ducs de Cardona”? L’obra de Galceran s’ha perdut sense deixar ni un rastre, però tot sembla indicar que, com va passar amb Llàtzer de Tormos i d’altres casos del mateix segle XVI, s’ha atribuït a una altra persona.

Presentació de Josep Mayolas

divendres, 4 abril de 2008

Dubtes i Sospites - article d'en Miquel Colomer

Publiquem aquest article del professor de literatura Miquel Colomer, aparegut al bloc www.salvadorsostres.com el 3 d'abril

Recuperat un cert benestar. La boira d’ahir, pràcticament desapareguda. I em sembla que aquest vespre assistiré a un sopar-tertúlia on es tractarà d’un tema que m’apassiona. Qui va ser realment Garcilaso de la Vega? Es deia Garcilaso de veritat?

Perquè, és clar, la pregunta, la gran pregunta, és si resulta creïble que una cultura com la catalana passés de sobte d’una extraordinària producció literària a l’Edat Mitjana (Llull, Arnau de Vilanova, les Cròniques, el frare Eiximenis, Metge, Turmeda, Jordi de Sant Jordi, March, Roig, Roís de Corella, el Curial e Güelfa, el Tirant), una cultura així, passés dic, d’una producció d’una tal categoria -gràcies Riquer, d’haver-nos-la descobert!- al desert immens que suposen els segles XVI, XVII i XVIII, només amb les minses, escadusseres i no gaire brillants aportacions de Pere Serafí, un poc de Timoneda, les Cròniques de la ciutat de Tortosa, el rector de Vallfogona (amic de Lope), el sobrevalorat Baró de Maldà i el menorquí Joan Ramis. Tres segles i només això?

Com pot ser que la qualitat literària s’estronqués de sobte pràcticament després del Tirant i no es reprengués fins a mossèn Verdaguer, nascut a Folgueroles el 1846? És creïble això? Ens ho podem empassar? La veritat és que resulta, si més no, sospitós.

Però hi ha gent que hi treballa, que es dedica a esbrinar a partir de documents el que pot haver estat una gran tergiversació de la història. D’una història oficial d’Espanya que comença el 1516 amb Carles I, tan sols 26 anys després que a València es publiqués el Tirant lo Blanc. I em sembla que en sentirem a parlar molt, de tot això. De moment, aquest vespre m’agradarà escoltar què diuen de Garcilaso.

llegir comentaris

dijous, 28 febrer de 2008

El Triangle es fa ressò de la catalanitat del Llàtzer


>> Els altres catalans

Aquesta setmana el setmanari El Triangle es fa ressò de la catalanitat de Llàtzer de Tormos. Un article de dues pàgines senceres fa un repàs d’alguns dels que anomena 'els altres catalans', és a dir, els catalans ocultats. Personatges històrics d’aquest país que la historiografia espanyola oficial ha furtat i re-ubicat en un marc castellà.

El periodista Pep Martí es fa ressò d’un grup d’estudiosos que, encapçalats pel Bilbeny, estan trobant proves sobre la catalanitat, entre d’altres, d’en Colom, en Ferran Cortès o el Piçarro. També es parla d'obres literàries presumptament castellanes, com El Lazarillo de Tormes, la Celestina o el Quixot. Tot plegat ho trobareu al periòdic d’aquesta setmana, el número 863.

CLIQUEU PER LLEGIR-HO: PÀGINA 1 & PÀGINA 2

passejant en hortes fresques i ameníssimes


València, en un gravat posterior a l'època del Llàtzer de Tormos

Després d’haver llegit 'el Llàtzer de Tormos' deu o onze vegades, a la que fa dotze encara es troben algunes coses, això és el que l’hi va passar al Bilbeny, tal com explica a Ràdio Arenys. Havent resseguit el llibre un munt de vegades, va adonar-se del detall que el Lazarillo anava a buscar aigua al riu, a Toledo, mentre el seu amo estava festejant a les riberes, en unes hortes fresques i ameníssimes..

I no és l'únic. Un dels estudiosos del Lazarillo, Gonzalez Palencia ja afirmava en els seus treballs, tot parlant de la ubicació, que això tant podria ser Toledo com qualsevol altra ciutat. A Toledo el riu no hi és d’accés fàcil: has de baixar per uns grans penya-segats, i a baix no hi ha hortes, ni la gent s’hi passeja. Tot el contrari, els autors i viatjadors que han passat per Toledo i ho han descrit diuen que la ciutat és molt agresta, amb un paisatge feréstec.

En canvi, si poguéssim situar la ciutat en l’àmbit català, és molt fàcil reconéixer-hi València, on el riu és just a la vora de la ciutat, hi havia unes hortes famosíssimes arreu d’Europa, de les que en parlen tots els viatgers, admirats. A València no hi trobem horts tal com els entenem avui, per sembrar patates, tomates i enciams. Les hortes valencianes eren uns espais on hi havia brolladors d’aigua, arbres retallats en forma de persones, hi havien plantes aromàtiques, arbres exòtics.., tota una sèrie d’elements per embellir l’entorn i fer que l’ànima s’inspirés en alguna realitat més profunda.

Aquestes i altres reflexions les podeu escoltar a l’entrevista que se li fa al Jordi Bilbeny a Ràdio Arenys.

Edicions d'estat del 'Lazarillo'



portades de Burgos, Anvers (el nom de la ciutat en català), Medina i Alcalà

A l’època de La Vida de Llàtzer de Tormos, quan es volia editar un llibre calia demanar un permís previ per editar-lo. També un privilegi especial, i una llicència que garantia als editors que ningú més pogués editar el llibre mentre l’editaven. Aquest període durant el qual tenien l’obra en exclusiva podia ser quatre, cinc o deu anys, depenia d’allò que concedís el Consell Reial.

Resulta que al Lazarillo no es coneixen edicions anteriors, i en un mateix any, el 1.554, surten cinc edicions, i d’aquestes edicions només hi ha un llibre. Per això en Bilbeny assegura que són edicions d’estat, creades i posades en circulació expressament per la Censura per fomentar la creença que el Lazarillo de Tormes va ser escrit per un castellà, i que l’obra passava a Castella. Per molt que els catalans, coneixedors de la veritat, tractessin els castellans de l’època de bojos, l’obra impresa seria 'la veritat' que quedaria al cap dels segles.

Aquestes i altres reflexions les podeu escoltar a l’entrevista que se li fa al Jordi Bilbeny a Ràdio Arenys.

dimecres, 27 febrer de 2008

Lluís Vives: la Celestina 'in nostra lingua'

Bilbeny explica a Ràdio Arenys els primers rastres de catalanitat de 'la Celestina':

La Celestina, ‘in nostra lingua’ segons Vives

Segons afirma Bibleny, aquests primers rastres es van començar a estirar a partir del moment en què va trobar que, en una obra de Joan Lluís Vives en llatí, hi deia que la Celestina estava escrita in nostra lingua. I clar, en Vives era d’un dels estats del que llavors constituïa la nació catalana, i si un català escriu en català, i la seva llengua normal és el català, aquesta in nostra lingua què ha de voler dir? - es pregunta en Bilbeny.

En veure aquesta cita de Vives en una edició moderna va anar a veure les edicions del s.XVI. Hi ha quatre edicions d'aquest llibre del Vives: de 1.531, de 1.535, de 1.536 i una darrera del cinquanta i tants, i a totes quatre edicions Vives diu in nostra lingua scripsit, és a dir, l’autor l’escrigué en la nostra llengua. Bilbeny conclou que Vives, segurament, ja ho deuria remarcar perquè, a la mateixa època, els originals de la Celestina ja havien desaparegut. Ja corrien només còpies castellanes.

Segons Bilbeny, estem veient com, de mica en mica, es va creant aquest tòpic de la Celestina escrita en castellà. Per això, quan hi ha algun rastre que evidencia que no ho era, les edicions modernes ho corregeixen. Així, quan a finals del s.XVIII el bibliòfil Mayans i Siscart va fer una opera omnia de tota l’obra d’en Vives, també diu in nostra lingua scripcit. És significatiu ho editi un català, i que el 1.778 sigui en llatí i no en castellà. En canvi, quan el 1.947-1.948 mossèn Llorenç Ribé, de Campanet (Mallorca) edita l’obra completa de Joan Lluís Vives, en castellà, i diu que agafa l’edició de 1.531, ja hi diu en nuestro vulgar castellano.

'Llàtzer de Tormos' amb estudi, 'la Celestina' tot just als inicis

Bibleny explica a Ràdio Arenys que, mentre del 'Lazarillo' l’estudi ja està publicat, amb la Celestina estem tot just als inicis. Bilbeny opina de La vida de Llàtzer de Tormos que és un estudi de 170 pàgines de lletra petita, molt ben estructurat i molt ben treballat. Ja no és un suggeriment o una via de recerca, sinó que són les conclusions posades sobre el paper.

A la vida de Llàtzer de Tormos hi ha molts temes, afegeix Bilbeny. Hi ha molts referents històrics, culturals, geogràfics, alimentaris... i s'hi aporten proves molt diversificades, per donar a entendre que hi havia un autor català que van esborrar, que l’obra va sortir anònima, tot i que l’autor deia que volia obtenir una gran fama amb aquest llibre, que l’edició original es perd, que les edicions que coneixem són edicions d’estat, perquè no poden sortir tantes edicions en un mateix any...

Després hi ha tota una sèrie de paranys lingüístics, errors de traducció, catalanades, i sobretot, errors d’ubicació, perquè, quan es treu l’ubicació valenciana i es passa a Castella, hi ha unes quantes relliscades solemnes que, segons Bilbeny, amb una mica d’atenció es poden veure...

Escolteu l'entrevista sencera.

dimarts, 26 febrer de 2008

'El Llàtzer de Tormos' és una novel·la catalana

Un altre article d'en Joan Calsapeu, publicat al seu bloc

Fa molts anys que conec en Jordi Bilbeny, i mai ha deixat de sorprendre’m el seu olfacte, suspicàcia, intel·ligència, capacitat de treball i valor. Olfacte per olorar obliteracions i palimpsests; suspicàcia per la seva esmoladíssima malfiança; intel·ligència per a reconstruir mons deturpats per la censura; capacitat de treball per l’enorme cabal d’informació que gestiona, i valor perquè les seves indagacions el menen a formulacions incòmodes, difícilment digeribles per l’stablishment.

La vida de Llàtzer de Tormos (2007) és un assaig de reconstrucció del text original de la novel·la del s. XVI, basat en la traducció que el 1892 en va fer el barceloní Antoni Bulbena. L’estudi preliminar d’en Bilbeny, de cent cinquanta-set pàgines, dissecciona finament les incongruències de la novel·la, desemmascara els censors, fa llum en el rerefons històric i territorial del text (que són plenament catalans), lliga els caps que van a lloure, formula una hipòtesi i l’argumenta: El Lazarillo va ser escrit en català per un escriptor valencià afecte a la Germania (probablement Joan Timoneda), text que fou posteriorment traduït al castellà, desfigurat pels censors, reubicada l’acció en escenaris castellans i presentat com a anònim.

Les evidències de la falsificació són tan abundants com contundents. Bilbeny reïx a demostrar que El Lazarillo pertany a la literatura catalana per llengua, autoria, ideologia i escenaris valencians, i aporta proves de l’apropiació feta en benefici de les lletres castellanes. Una apropiació no pas puntual, sinó generalitzada: les primeres traduccions castellanes del Tirant (Corella) i del Llibre dels àngels (Eiximenis) també van ser presentades com a anònimes, amb la pretensió (no reeixida en aquests casos) de fer-les passar per obres castellanes.

Els arguments són poderosos. El text està farcit de catalanades (“y que yo, directe ni indirecte, no soy parte de ellas”; o “fue luego a proballa [la clau] y con ella probó el maleficio [per malifeta]”. El butllaire a qui serveix Llàtzer oferia als clergues “una lechuga murciana” i “un par de limas [llimones] o naranjas”. ¿Un enciam murcià a Toledo? Massa pansit devia ser! Més. Un dels amos de Llàtzer camina de Salamanca a Toledo, travessant Gredos, amb una gerra de vi a la mà: un camí massa llarg per anar barral en mà enmig del no res! I si ens diuen que el pare de Llàtzer va morir en la desfeta de Gerba (1510) i en aquesta batalla les tropes eren de la Corona d’Aragó, aquell no era pas castellà, i el desastre, a més, romania gravat en la memòria col·lectiva catalana, i no en cap altra.

Un darrer apunt. El text de la novel·la diu, amb totes les lletres, que el segon amo de Llàtzer, un hidalgo castellà, és estranger. I és clar que un castellà a Castella pot ser foraster, però no pas estranger. És tautològic, de tan evident com és. Així que una de dues: o el senyor no és castellà, o l’escenari del relat no és Castella. I com que l’hidalgo “castellaneja” pels porus (per biografia, maneres i actitud), és obligat concloure que l’acció de la novel·la transcorre fora de Castella. Té delicte que tants insignes nassos erudits no hagin reparat en això. Tenen la Mediterrània al davant –talment!– i no la veuen. I és que els orbs de clepsa i els portadors de cucales són refractaris a segons quines evidències. Amb El Lazarillo, com en tantes altres coses, passa això. La parèmia ja la recull, aquesta disfunció: No hi ha pitjor cec que el qui no vol veure-hi, diu la veu popular. En termes tècnics podríem dir-ne “ceguesa funcional” o “obstrucció de la intel·ligència analítica”.

En canvi, l’atribució del text a Joan Timoneda no passa de ser una conjectura. La major part dels llibres de Timoneda són segones edicions, en els quals Timoneda especifica que són traduccions o llibres fets “nuevamente”, “de nuevo”. Sabem que la llengua d’ús normal de Timoneda era el català, que totes les primeres edicions a què fa referència han desaparegut i que a la València del seu temps ja no era possible editar en català. Que ell fos l’autor del Llàtzer només és una possibilitat.

Però si l’escriptor fou Joan Lluís Vives o Timoneda té poca importància; el que compta és que hi ha proves suficients per a denunciar una vasta operació d’apropiació cultural i per a exigir la restitució a la literatura catalana del Llàtzer i de la munió de “Llàtzers” tramposament adjudicats a les lletres castellanes.

'La Celestina' també es va escriure en català! - Racó Català



Recuperem un article aparegut a Racó Català el divendres 9 de novembre de 2.007,
escrit des de Ciutadella (Menorca) per en Talaiòtic.

Com que n'hi ha que es resisteixen a creure que les dimensions de l'apropiació de la nostra història, la nostra literatura i el nostre art siguin tan descomunals, aquí deix unes dades d'una altra obra del segle d'or que els valencians van donar a la literatura catalana i que la Corona espanyola va fer desaparèixer i convertir en castellana:

Una sèrie d'articles d'Alejandro Sendra sobre aquesta obra d'origen absolutament misteriós deixen clara també la ma de la censura, la reelaboració dels textos i la desaparició de l'original. Del seu suposat autor, Fernando de Rojas, no se'n coneixen gaires dades ni cap altra obra.

A La Celestina i la llengua catalana escriu: "La primera edició coneguda, la del 1499, apareix sense el nom de l’autor, i on hi diu "Con los argumentos nuevamente añadidos" . És a dir, que hi va haver almenys una edició anterior hui desaparescuda". La llista de catalanades i errors de traducció que apareixen a l'obra de La Celestina és espectacular.

Sendra fa Dues reflexions més sobre La Celestina en què es demana sobre la localització geogràfica de l'acció de l'obra, i sembla que en aquella època a Toledo i Salamaca deien "¡Ce!", i des dels terrats de les seves cases es podia "gozar de la deleytosa vista de los navíos". En un segon article sobre la localització temporal i geogràfica de l'acció de La Celestina en Sendra es fixa en la menció d'un Eclipsi que es fa a l'obra, i que podria coincidir amb l'eclipsi total que va ser visible a tota la costa valenciana el 29 de juliol de 1478, de Castelló a Alacant. Finalment, Sendra aprofundeix en un nou article amb el tema dels "navíos" de la Messeta i denuncia que fins i tot quan és evident la localització catalana de La Celestina els castellans s'ho fan venir bé per no mencionar-ho i estan disposats a admetre Lisboa abans que València o Castelló.

Au, que ho gaudiu dient que tot açò són invencions d'en Bilbeny sense haver d'esperar que en facin un llibre! Per cert, que en aquest cas l'investigador és l'Alejandro Sendra.

dissabte, 23 febrer de 2008

El Quixot i les matemàtiques

Jo, que també sóc del Maresme, però de ciències, també he fet un petit estudi que pot aportar alguna cosa al cas. Resulta que les freqüències de les paraules emprades en un text, varien d'un escriptor a un altre. També varien en funció del gènere literari, la temàtica, del temps verbal emprat i molts altres factors. Però es poden fer uns "espectres" del lèxic que depenen molt de l'autor i poc dels altres factors.

Bàsicament consisteix a establir el nombre i freqüències dels mots emprats, aplegar juntes les diverses formés per exemple d'un verb, separar noms propis i ordenar les paraules de més emprada a menys i a partir d'aquí determinar uns valors numèrics. Aleshores es veu que hi ha alguns d'aquest números que són bastant constants dins de les obres d'un mateix autor i altres que no. També hi ha paràmetres que permeten distingir una obra d'un autor d'una senzillament traduïda o adaptada per ell.

Aplicant aquest mètode, d'una banda al Quijote, i d'altra a les "novelas ejemplares" queda clara una cosa: no les va escriure la mateixa persona. I és més, els resultats donen com a probable que l'autor de les "novelas ejemplares" fos el mateix que el traductor o adaptador del Quijote. La gent de lletres, inclòs en Bilbeny, no se'n refia gens d'aquests sistemes que no tenen res a veure amb els seus mètodes originals, però el cas és que algunes editorials els fan servir per detectar —amb èxit— els "negres" i que han permès detectar obres atribuïdes a Molière, que van ser escrites per Jean Racine, cosa que per altres mètodes s'ha pogut comprovar a posteriori, per altres fonts, malgrat que la immensa majoria de textos i professors de literatura, no ho volen admetre.

Fent una mica de lletres puc dir que el Quijote està ple de referències a la cultura clàssica, que no apareixen en absolut a cap de les altre obres atribuïdes a Cervantes. Algú amb una cultura àmplia en un camp d'interès literari, pot fer-la servir en una sola de les seves obres? No és versemblant. En absolut aventuro hipòtesis sobre els autors reals, que no conec gaire la literatura de l'època, sols constato que la versió oficial no sembla versemblant.

+info: Bloc d'en Salvi Jacomet

dilluns, 11 febrer de 2008

Lladres de saqueig... literari

Article d'opinió d'en Joan Calsapeu, publicat al seu bloc

Acabo de llegir el prefaci de Josep Maria Orteu a La vida de Llàtzer de Tormos. Ha estat una lectura torbadora, desconcertant, incòmoda, que em reforça intuïcions i sospites prèvies. ¿Com hem pogut beure acríticament tantes mentides sobre les literatures catalana i castellana dels segles XVI i XVII? ¿Com hem pogut suportar tones d’ignorància, confusió i enganys sense morir-nos de vergonya? ¿Que som beneits?

No en faré cap resum -altres feines tinc. Em limitaré a citar unes dades que il·lustren la magnitud de la manipulació que ha desfigurat la literatura catalana dels s. XVI-XVII. En són només unes petites mostres.

a) “El molí de vent era un giny nou i desconegut a la Castella de les acaballes del segle XVI”, escriu Orteu. “Segons les guies del segle XIX, la majoria de molins de la Manxa no comptaven amb la tecnologia que descriu el Quixot […] i a València la tecnologia en qüestió sí que hi era".

b) “La traducció castellana del Llibre de les dones de Francesc Eiximenis, de Valladolid del 1542, titulada Carro de las donas, es presenta com a anònima.” Aquest fou un recurs clàssic per a l’apropiament d’obres literàries catalanes a favor de la literatura castellana: només calia fer desaparèixer les primeres edicions catalanes per esborrar-ne la memòria i garantir l’èxit de l’operació. A la València del s. XVI aquesta martingala era vox populi, però la censura impedia que es pogués denunciar per escrit.

c) “La raó per la qual Francisco Calero creu que Joan Lluís Vives escrigué La vida de Llàtzer de Tormos en castellà és que en parla referint-se a «l’obra que començaré a hispanitzar»”. Calero oblida que tant es podia hispanitzar en català com en castellà, i que quan Vives es refereix a la llengua de Castella en diu castellà.

d) Vives, catalanoparlant, escriu en llatí, i “després tot se li tradueix a les diverses llengües vulgars, curiosament menys en català”. (Això, a pesar que Vives, en carta a Enric VIII d’Anglaterra, es mostrà partidari de l’ús literari de les llengües vulgars i maternes, car «és millor ser útil a molts que a pocs».)

e) “Daniel Vives [familiar del filòsof valencià] fou sotmès a un procés inquisitorial, acusat, mitjançant confessions obtingudes sota tortura, de judaïtzant i d’haver fet l’edició de La Bíblia en pla, és a dir en català.”

f) Afegim-hi que la ciutat de La Celestina està vora mar i s’assembla molt a València; que Francesc Tarafa havia publicat el 1552 el llibre Dels pobles, rius y montanyes d’Espanya, obra que es va traduir al llatí, però del text català no en queda rastre; que Onofre Manescal no vol que el seu Sermó (1603) s’imprimeixi en castellà, “del qual parer eren alguns, entenent que en llenguatge castellà avia de ser més comú i més apazible”, però les edicions següents són ja en castellà; i que a Jeroni Pujades li passa el mateix amb la Crònica Universal del Principat de Catalunya (1606). Et caetera.

Això és un pou sense fons, ja ho veieu. Orteu es demana: “més enllà de La vida de Llàtzer de Tormos i La Celestina, ¿de quins altres autors cal dubtar obertament? ¿Quantes obres de la literatura moderna que s’han conservat en castellà foren escrites originalment en català i pertanyen, doncs, a la literatura catalana i no pas a la castellana?”. Fora mandra, fora son.

LLEGIU L'ARTICLE AL BLOC D'EN JOAN CALSAPEU

diumenge, 10 febrer de 2008

'la Celestina' també era catalana - Manuel Cuyàs




Jordi Bilbeny, defensor de la catalanitat de Colom, fa noves investigacions
EL PUNT

Em trobo en Jordi Bilbeny i parlem. Jordi Bilbeny és l'historiador que ha demostrat –o ha intentat demostrar, segons els seus adversaris, o no ha demostrat res, segons els seus enemics– que l'almirall Cristòfol Colom era tan català com vostè i jo, que no tenim res de genovesos, i que no va sortir de Palos de Moguer, on no hi ha hagut mai cap port, sinó de Pals.

Després d'escriure llibres i articles i de fer pel·lícules sobre la catalanitat de Colom, Bilbeny va ser dels que van propagar que Miguel de Cervantes potser no es dia així, que és el que tothom es pensa, sinó que es deia Miquel Sirvent, dels Sirvent de València de tota la vida, i que el Lazarillo de Tormes, considerada l'obra cimera de la picaresca espanyola, tenia de títol original Llàtzer de Tormos. Tormos és una localitat de la Marina Alta. Ara, quan me'l trobo i parlem, Jordi Bilbeny m'explica que està en procés de demostrar que La Celestina també és una obra de redacció catalana, i més concretament del català de València. «S'hi parla d'un paisatge marítim que des de Castella evidentment no es podia contemplar, i d'un eclipsi que només va ser visible a València i a Galícia.» Però n'hi ha més. L'humanista Lluís Vives afirma en un dels seus textos en llatí que La Celestina va ser escrita en «la nostra llengua.» «Quina era la llengua de Vives?», em pregunta retòricament Bilbeny.

Li dic que a aquest pas deixarà el castellà sense literatura, i em contesta que ha estat prèviament Castella, la que ens ha volgut escatimar la nostra. A veure. Hi ha molta gent que es pren les teories de Bilbeny en broma, però s'ha de dir que ell és un home molt seriós i que quan fa una afirmació no es basa en suposicions ni desitjos sinó en documents i textos que troba en arxius i biblioteques. Ara mateix, quan me'l trobo, s'encamina cap a la Biblioteca de Catalunya, on ja el coneixen i on saben que li han de servir els documents més erudits, aquells que no acostuma a llegir ningú.

I s'ha de dir també que no és que Jordi Bilbeny tingui un interès especial que Colom fos català o que Cervantes fos de Xàtiva i escrivís com Joanot Martorell. Bilbeny no és un col·leccionista de trofeus en favor de la causa catalana carrinclona, sinó que la seva intenció és desemmascarar la manipulació que, segons ell, la història i la cultura castellanes han exercit sobre la catalana. Si Colom passa per castellà o genovès, és per raons personals que interessaven Colom i perquè hi va haver un interès sistemàtic per part de Castella de llevar-li els orígens. Abans genovès que català.

Amb el Lazarillo de Tormes o amb La Celestina ha passat semblantment i ha passat també que s'han donat o s'han volgut donar per originals les traduccions castellanes d'aquestes obres. «Ara imagina't que no s'hagués conservat l'original català de Tirant lo Blanc sinó només la traducció castellana que el mateix editor va fer onze anys més tard. La literatura castellana ja se l'hauria fet seu.» Aquella traducció, m'explica, va sortir sense el nom de l'autor, com si fos anònima. De vegades algú altre se l'apropiava, com en el cas del Lazarillo. Es veu que en aquells temps de què parlem ja passava com ara, que els autors catalans tenen poca sortida a Espanya si mantenen que es diuen Antoni o Josep.

Només la potentíssima València de l'època i Catalunya, amb set universitats, podien produir gruix cultural davant la Castella deprimida reduïda a una sola universitat. Ho diu Jordi Bilbeny, que aprofita per revelar la incògnita que havia torturat sempre Joan Fuster: com és que aquest país ric i culte i llengua pròpia no produïa res? Bilbeny diu que no ens haurien d'estranyar les seves afirmacions, sinó les contràries. El Lazarillo i els ambients per on es mou el personatge no podien ser de Toledo.

Bilbeny porta un sarró ple de llibretes amb anotacions. Jo no sé què pensar, però els asseguro que una conversa amb ell és una caixa plena de sorpreses que s'han de tenir en compte, que eixamplen l'esperit i que de vegades són més suggestives que un relat de lladres i serenos.

Jo hauria de tenir el despatx al tren. Fins ara no els havia dit que m'havia trobat Jordi Bilbeny al tren perquè al final semblarà que a mi les coses només em passen en aquest mitjà de locomoció. Vam baixar tots dos a l'estació de la plaça de Catalunya i al moment que jo anava per treure'm el bitllet de la butxaca em va caure a terra el bolígraf. Jordi Bilbeny va córrer a recollir-lo i a quedar-se'l. Li vaig dir que era meu i em va contestar que l'havia trobat a terra. «Sembles castellà.», li vaig dir. «I tu sembles català, amb aquest sentit de la propietat tan desenvolupat.» Els explico l'anècdota perquè vegin que Bilbeny té un gran sentit de l'humor. La gent amb sentit de l'humor ho és tot menys sectària i carregada de romanços.

ARTICLE APAREGUT A LA CONTRAPORTADA D'EL PUNT - 10-02-2008

VEURE'L EN PDF