dilluns, 7 abril de 2008

Garcilaso de la Vega sota sospita

Garcilaso de la Vega, en virtut de les catalanades i els girs lingüístics catalans que es troben en la seva obra, podria tractar-se d’un altre cas de manipulació de l’obra i alteració de la identitat. En Josep Mayolas està estudiant aquest personatge tan misteriós, i ha trobat un poeta, humanista, home d’armes i personatge de la cort catalana d’una vida absolutament paral•lela a la biografia que ens ha arribat d’en Garcilaso: en Galceran Cardona i Recasens.

Garcilaso neix entre 1501 i 1503, com en Galceran. Garcilaso queda orfe de pare, Galceran de Cardona orfe de mare. A en Garcilaso el situen amb la cort a Barcelona el 1519, on coneixeria el seu gran amic, en Joan Boscà. En Galceran s’educa a la cort, a Barcelona, on vivia, i era fill del governador de Catalunya, pertanyent a la família més poderosa del Principat, els Cardona. Garcilaso entrà a servir el 1520 a Carles V com a continu de la guàrdia règia, Galceran fou coper de l’emperador. Garcilaso s’embarca el 1522 en companyia d’en Joan Boscà i en Pedro de Toledo, casualment, nét de l’àvia d’en Galceran. Tant Gacilaso com Galceran pertanyien a l’orde de Sant Jaume o de Santiago. Els germans d’en Galceran, com els d’en Garcilaso, es diuen Ferran i Pere. Garcilaso assisteix com a testimoni a les noces d’un nebot seu que s’anomena Garcilaso com ell, el 1531. En Galceran també té un nebot que s’anomena Galceran i que es casaria per aquesta època.

Casualment és a Barcelona on dicta testament en Garcilaso el 1528, i deixa una col•lecció de la seva obra a en Boscà. Tant Garcilaso com Galceran formen part de l’exèrcit imperial que obligarà Solimà a aixecar el setge de Viena el 1532. En el terreny dels paral•lelismes encara podríem assenyalar que el pare d’en Galceran, Governador General de Catalunya quan tingué lloc la Germania de Barcelona, tingué una “actitud ambigua amb els revoltats que disgustà als consellers”, segons la GEC. El pare d’en Galceran es deia Pere, com el germà d’en Garcilaso que tingué problemes per ser “comunero”.

Al llibre d’un cronista contemporani, Pere Tomich, llegim que Galceran de Cardona sempre havia estat interessat per les lletres clàssiques i que, després que va anar a Alemanya, “va amar molt la literatura grega”. Gairebé el mateix que se’ns diu sempre d’en Garcilaso. Martí Ivarra li adreçà una dedicatòria a l’edició de la Crònica de Pere Tomic (1534), on l’anomena “la llum dels Ducs de Cardona”. Com és, doncs, que enlloc trobem relats de les seves gestes militars, ni cap rastre de la seva creació literària? Totes aquestes coincidències són només casualitat? En un període teòricament tan magre per la literatura catalana, com es justifica que s’oblidi l’obra d’un autor que va merèixer el qualificatiu de “llum dels ducs de Cardona”? L’obra de Galceran s’ha perdut sense deixar ni un rastre, però tot sembla indicar que, com va passar amb Llàtzer de Tormos i d’altres casos del mateix segle XVI, s’ha atribuït a una altra persona.

Presentació de Josep Mayolas

3 comentaris:

Talaiòtic ha dit...

Vaja, havia felicitat en Xavier Mir per la primícia, però veig que aquí ho teniu des de dilluns!

Enhorabona idò! I dic el mateix que allà: entre tots esteim descobrint moltes sorpreses en aquest s. XVI que tant ens han manipulat...

Jeipi ha dit...

Les “catalanades” i girs lingüístics “catalans” de les obres de Garcilaso de la Vega són els propis del castellà del seu temps. Els paral·lelismes entre la vida de Garcilaso i la de Galceran de Cardona són deguts sobretot a la seva condició de cortesans i cavallers i no proven absolutament cap suplantació.

Per demostrar que això que diu Josep Mayolas sobre aquests personatges no són més que elucubracions, n’hi ha prou amb el següent passatge:

“Una altra dada que ens acosta en Garcilaso a la gran família dels Cardona és la col.laboració que consta entre el poeta i Maria de Cardona i de Vilamarí (...), fou dama afeccionada a la música i a les lletres i en “Garcilaso de la Vega li endreçà un sonet”. Si és natural que un poeta col.labori amb una poetessa, sembla que hi podem afegir un plus de normalitat si tots dos són de la mateixa nissaga: “en Galceran de Cardona i de Requesens endreçà un sonet a Maria de Cardona i de Vilamarí”. Els grans almiralls catalans a Itàlia ressonen en els llinatges reunits al voltant d’un sonet.”

Si el Sr. Mayolas s’hagués pres la molèstia d’anar als textos hauria vist que el sonet esmentat diu exactament:

SONETO XXIV

“Ilustre honor del nombre de Cardona,
décima moradora de Parnaso,
a Tansillo, a Minturno, al culto Taso
sujeto noble de imortal corona:

“si en medio del camino no abandona
la fuerza y el espirtu a vuestro Laso,
por vos me llevará mi osado paso
a la cumbre difícil de Elicona.

“Podré llevar entonces sin trabajo,
con dulce son que el curso al agua enfrena,
por un camino hasta agora enjuto,

“el patrio, celebrado y rico Tajo,
que del valor de su luciente arena
a vuestro nombre pague el gran tributo.”

Com podem veure, l’autor es refereix a ell mateix sota el nom abreujat “Laso”, que no es pot canviar per Galceran sense malmetre la mesura del vers i alterar la rima de tres versos més. Massa feina per a un hipotètic censor. Igualment, el riu Tajo hi és esmentat amb el qualificatiu de “patrio”, com correspon a un senyor de Toledo.

La navalla d’Occam ens diu que si no es conserva cap obra de Galceran de Cardona i els documents contemporanis no diuen que n’escrivís, és que no en va escriure, i no cal buscar el cinquè peu del moltó ni marejar la perdiu amb suplantacions.

(Per cert, els conspiraciconistes de l’escola d’en Bilbemy haurien d’explicar com és que la censura no va ocultar mai la catalanitat de Joan Boscà. Quina badada, no?)

Pep Mayolas ha dit...

Interessant!

Interessant que algú respongui amb arguments i no amb desqualificacions.

1) És veritat que a l'obra de Garcilaso hi ha menys catalanades i girs lingüístics catalans que no pas, posem per cas, en Cervantes o en Teresa de Jesús. A la nova versió del text -que en Xavier Mir no té perquè encara el vaig refent i ampliant- ja vaig corregir aquest aspecte i hi he fet notar només les faltes ortogràfiques i d'apostrof típicament catalanes, que sí que s'hi troben.

2) Els paral·lelismes són xocants per la coincidència dels noms dels germans, pel del nebot i perquè el poc que sabem de Galceran es pot atribuir perfectament a Garcilaso -i a la inversa- excepte el fet d'assistir a les Corts de Montsó el 1533, on un castellà no hi tindria entrada, pel que jo en sé. Per la resta, són dues vides calcades. Moren l'un després de 1534 i l'altre el 1536. També és curiós que l'un -Garcilaso- quedi orfe de pare mentre en Galceran queda orfe de mare. Tot això pot no voler dir res, o pot alimentar la sospita des de les coincidències dissemblants que tan agraden a la censura, i que ja ens hem trobat en altres personatges històrics suplantats.

3) Respecte al sonet, potser no és ni una traducció. Potser és obra del mateix encarregat de traduir tota la poesia de Galceran. Era un veritable escriptor i un home d'un talent per damunt de la mitjana d'aquella època. Era el que feia justícia a un autor com l'inspirat poeta que redactà tota aquella poesia natural, intimista i allunyada d'allò que solien escriure els poetes castellans, tendents a la retòrica i a la pompa artificiosa. Si en Garcilaso representa una revolució per a la poesia castellana és perquè no escriu com els castellans.
I mirant-ho bé, què millor que glossar el llinatge dels Cardona des de la perspectiva d'un "Laso" per provar de manera "fefaent" que el poeta no tenia cap relació de família amb aquella nissaga? Estem parlant del traductor de més talent entre els censors, res a veure amb els talossos que varen vessar al castellà la Lozana Andaluza o el Llibre de la vida de Santa Teresa. Feu-hi una ullada i descobrireu -si ho voleu- el que són veritables catalanades.

4) En Galceran viatjava amb la cort i era parent dels Alvarez de Toledo a través de la seva àvia, Aldonça Enríquez, dels almiralls de Castella. És evident que passà temporades a Toledo amb la cort o a casa dels seus parents. Que glossés el Tajo -també present en altres composicions seves- no el fa castellà, de la mateixa manera que els personatges catalans de la seva obra i l'ambient català en què es mou -testament i obra a Barcelona- no el fan català als seus ulls, benvolgut Jordi. Tant vostè com jo podem escollir.

5) La censura no va ocultar mai la catalanitat d'en Boscà perquè aquest era mediocre al costat d'en Garcilaso/Galceran. Els anava bé per il·lustrar i fer palesa la superioritat del castellà per damunt del català, i d'altra banda, era l'excusa excel·lent per justificar les vinculacions tan estretes d'un toledà amb Barcelona: "Su amigo catalán, a quien deja su obra en custodia, y quien la publicará una vez muerto el poeta". Adonem-nos que "Garcilaso" mor el 1536 i la seva prestigiosa obra -entre els cortesans que la coneixien- no es publica el 1537 o 38, sinó el 1543, quan acaba de morir fins i tot en Boscà. Això potser il·lustra el temps que trigà la censura a agençar un traductor plausible per a un treball que, sigui fraudulent o no, no deixà de tenir el seu mèrit.

Li agraeixo l'absència d'insults i desqualificacions en el seu comunicat. És francament difícil de trobar detractors educats.