divendres, 28 desembre de 2007

Francisco Calero (ABC): La autoría de Vives no admite duda ni disputa: es incontrovertible

Al creador del Lazarillo se le ha buscado siempre entre quienes habían escrito en español. Si los estudiosos hubieran leído en latín a Vives, se habría dado antes con el autor del Lazarillo.

Llevo trabajando quince años en las obras de Vives, he traducido muchas de ellas y las tengo en la memoria. Existen numerosos parecidos entre ellas y el Lazarillo. Muchísimas ideas se repiten en estas obras y se da una coincidencia de pensamiento.

Para escribir el Lazarillo de Tormes se necesitaba un genio literario fuera de lo común y Vives lo tenía. Dio muestras, desde muy joven, de poseer una gran imaginación. Vives, cima del pensamiento universal, creó obras rompedoras y revolucionarias.

'De subventione pauperum' es la primera y más importante obra de Vives sobre los problemas de la mendicidad, la pobreza y sus soluciones. Esa obra está muy conectada con el transfondo y sentido moral del Lazarillo.

Vives poseía un sentido irónico y satírico de la vida que recibió a través de Luciano y de Erasmo, de quien era muy amigo.

¿Por qué cree que su tesis es incontrovertible?

Si los estudiosos hubieran leído en latín a Vives, se habría dado antes con el autor del Lazarillo: Luis Vives, que escribió toda su obra, salvo «Diálogo de Mercurio y Carón», «Diálogo en que particularmente se tratan las cosas acaecidas en Roma el año MDXXVII», «Diálogo de la Lengua» y el Lazarillo (de las que demuestro su autoría en el artículo de Blanco y Negro Cultural de ayer) en latín. Al creador del Lazarillo se le ha buscado siempre entre quienes habían escrito en español. Nadie pensó que un escritor en latín hubiera podido crear una obra tan genial en castellano. Próximamente publicaré mis estudios con la autoría de las anteriores obras asignándolas ya a Vives (editadas, ojalá, por el Ayuntamiento de Valencia) y reflejaré los pasajes que coinciden. Parece algo incontrovertible; lo que yo propongo es una revolución en la interpretación de las obras.

¿En qué fundamenta usted la atribución del Lazarillo a Vives?

Ofrezco argumentos de dos tipos. Unos, comparativo-literarios, demuestran los parecidos entre algunas escenas de «Diálogo de Mercurio y Carón» y el Lazarillo, así como de la estructuración partiendo de «La Celestina». La profesora Rosa Navarro sostiene que el modelo del Lazarillo es «La Celestina». Vives sentía un gran aprecio por esta obra, de la que hace un elogio por la moralidad: es decir, porque «La Celestina» al final termina con el castigo de las personas que llevaban mala vida y Vives de ahí extrae una moralidad. La moralidad va a ser el último fin del Lazarillo. Vives poseía un conocimiento extraordinario de los autores clásicos (griegos y latinos) y se refiere a la traducción de «El asno de oro», de Apuleyo. Otros argumentos son lingüísticos: por ejemplo, en el Lazarillo aparecen diminutivos como «concheta» o «camareta» que se atribuyen a italianismos. Y no, son valencianismos, como «filleta» o «cadireta». Vives nombra varias veces las naranjas y las limas y se refiere también a las conservas de Valencia. En el Lazarillo aparecen varias alusiones a los juegos de pelota y Vives era un estusiasta de esos juegos. De hecho, la primera descripción del juego del tenis aparece en su obra «Linguae latinae exercitatio». Y por el Lazarillo circulan varias palabras técnicas referidas a esos juegos. Un verbo que aparece en el «Diálogo de Mercurio y Carón» y en el «Lazarillo» es turar por durar. Hay varias alusiones en el Lazarillo a la derrota de los Gelves. Se mencionan la guerra de las comunidades, a las que se refiere Vives en otras obras, y las Cortes celebradas por Carlos V en Toledo, que Vives conocía perfectamente porque recibía una paga del Emperador. El transfondo social de mendicidad, de pauperismo en el Lazarillo, es un reflejo de la preocupación esencial de Vives: la solución de los problemas de la pobreza.

¿Cómo empezó su investigación?

Tras la lectura del libro de la profesora Rosa Navarro «Alfonso de Valdés, autor del Lazarillo de Tormes». Pero con la particularidad de que llevo trabajando quince años en las obras de Vives, he traducido muchas de ellas y las tengo en la memoria. Noté que había unas concordancias extraordinarias entre lo expresado en el «Diálogo de Mercurio y Carón» y algunas obras de Luis Vives, quien tenía que haberlo escrito sobre todo porque su estructuración es exactamente igual a otro diálogo que escribió en latín: «Diálogo de los turcos». Muchísimas ideas y pensamientos se repiten en estas dos obras. He recogido unos 50 pasajes en donde se da una coincidencia de pensamiento entre esos dos diálogos. Existen numerosos parecidos entre el «Diálogo de Mercurio y Carón» y el Lazarillo. Ese diálogo gira en torno a que varias almas pasan al infierno llevadas por Carón y se establece un diálogo entre dioses y almas. Y en algunas de las almas se reflejan episodios del Lazarillo.

¿Cómo pudo un humanista escribir el Lazarillo?

Para escribir esa obra se necesitaba un genio literario fuera de lo común. Alfonso de Valdés no lo tenía; Luis Vives sí. Y dio muestras, desde muy joven, de poseer una gran imaginación en obras muy breves escritas a los 20 años como «Diálogo sobre la dignidad del hombre», «La ovación de la Virgen María» y «El triunfo de Jesucristo». Vives, cima del pensamiento universal, creó obras rompedoras y revolucionarias. Por ejemplo, «De subventione pauperum», la primera y más importante escrita sobre los problemas de la mendicidad, la pobreza y sus soluciones. Y esa obra está muy conectada con el transfondo de mendicidad, pobreza y sentido moral de la pobreza del Lazarillo. Vives poseía un sentido irónico y satírico de la vida que recibió a través de Luciano y de Erasmo, de quien era muy amigo. Todas las tesis últimas sobre la autoría del Lazarillo han girado en torno al círculo de Vives, sin que se aproximaran a él.

Fragment de l'entrevista d'Antonio Astorga publicada al diari ABC el 30/11/2003.

dilluns, 24 desembre de 2007

Bilbeny entrevistat a 'Canvi 16'

L'autor del Lazarillo diu al pròleg que és conscient de la novetat literària que aporta i reclama fama eterna. Quina fama té un anònim?

Sempre desapareixen les primeres edicions i es conserven les segones, en castellà. Del Lazarillo, també.

Un noi que surt del no-res com és el Lazarillo, que acaba tenint un càrrec reial després d'anar ascendint d'ofici a ofici, només és possible en una societat burgesa amb estratificació de classes. A Castella hi havia unes masses populars semianalfabetes. Aquí les classes socials estaven molt diversificades, amb una burgesia potent, mercaders, teixidors i una infinitat de gremis d'oficis.

Hi havia lleis que prohibien l'anonimat per evitar evasió de responsabilitats i després resulta que surten anònims. No pot ser, oi?

Què no havia de passar quan Catalunya era la capital de tot l'imperi mediterrani i a Barcelona es proclama emperador Carles I i s'hi organitzen totes les possessions d'Amèrica, amb tota la noblesa, corts i virregnats? I després de Tirant lo Blanc no hi ha res més fins a Verdaguer? Tothom deixa d'escriure, pintar i esculpir?

Llegiu l'entrevista sencera al número 112 de la revista Canvi 16

dijous, 20 desembre de 2007

El Pare d'Òrfens: la peça clau per entendre l'estructura i el sentit del 'Lazarillo'

la Generalitat recupera el nom 'Pare d'Òrfens' per l'actual defensor del menor

Enguany s'ha creat al País Valencià la figura del defensor del menor, que s'ha anomenat 'Pare d'Òrfens' recuperant el nom de la institució existent en l'època de Llàtzer de Tormos. Tal com explica el prefaci de la llei, 'el Dret Foral Valencià va disposar ja d'una institució de protecció del menor que és un clar precedent del que hui són els defensors del menor'.

Com féu amb Llàtzer, el Pare d'Òrfens era l'organisme que procurava feina, salari digne i casa als orfes del Regne de València. Era un òrgan genuí de la confederació catalana, sense equivalent a Castella. I és a aquest tribunal a qui un cop gran l'orfe havia de rendir comptes, tot donant testimoni de tots els amos amb els qui havia estat afermat. Així ho explica Josep Maria Orteu en aquesta entrevista.

El desconeixement d'aquesta institució de beneficència suposa per part dels estudiosos de Llàtzer de Tormos no saber donar resposta a una incògnita del text: a qui s'adreça Llàtzer durant tota l'obra com a 'vostra mercè'. Fins ara cap hispanista hi havia sabut donar resposta, i s'especulava si era l'Arxipreste de Sant Salvador, la seua esposa, el mateix Llàtzer, l'autor...

Tampoc s'havia sabut donar una explicació seriosa a l'estructura de l'obra, que segueix la tradició catalana de novel·les en primera persona. Potser el precedent més directe és l'Espill de Jaume Roig. La novetat és que Llàtzer va fent repàs de tota la seua vida, amb tots els amos i feines que ha tingut, com si es tractés d'un testimoni davant d'un tribunal. Exactament allò que feien els orfes a la València de l'època davant el Pare d'Òrfens.

dimecres, 19 desembre de 2007

Info TV cobreix la presentació de l'Octubre


La presentació del llibre La Vida de Llàtzer de Tormos, ahir dimarts a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània va ser tot un èxit. L'acte va estar presentat per la Laia Climent, professora de literatura de la Universitat Jaume I, i va comptar amb els parlaments de dos dels més entesos amb la matèria: l'investigador Jordi Bilbeny i l'editor Josep M. Orteu.

Si bé l'acte va tindre poc ressò a la premsa, a Info Televisió de València van aprofitar per entrevistar el Jordi Bilbeny i fer-se ressò de la presentació en l'informatiu del mateix dia.

diumenge, 16 desembre de 2007

El Lazarillo català - diari La Mañana



Jordi Bilbeny afirma que la novel·la fou escrita originàriament en valencià i l'edició que ens ha arribat és la traducció castellana

Bilbeny es basa en la localització geogràfica i en els girs lingüístics i apunta que l'autor podria ser Joan Timoneda

Per l'historiador la novel·la és una metàfora dels agermanats: el Lazarillo representa el poble, i els seus diferents amos els estaments reialistes

divendres, 14 desembre de 2007

Presentació del Llàtzer de Tormos a l'Octubre

La presentació oficial del Llàtzer de Tormos, després de la roda de premsa que es va fer a Barcelona el dijous 15 de novembre, serà aquest dimarts 18 de Desembre a l'Octubre. Alguns dels professors del món de la universitat han declinat la invitació de participar a la presentació, i finalment els encarregats seran els autors de l'estudi: Jordi Bilbeny i Josep Maria Orteu. La professora de la Universitat Jaume I de Castelló Laia Climent presentarà l'acte.

L'Octubre Centre de Cultura Contemporània està situat al Carrer Sant Ferran 12 de València, a prop d'on transcorre bona part de la novel·la picaresca. L'acte començarà a les 19:30.

Suplement 'bellver' - Diario de Mallorca

+info:
http://media.epi.es/www.diariodemallorca.es/media/suplementos/2007-12-20_SUP_2007-12-13_23_50_22_bellver.pdf

dilluns, 10 desembre de 2007

infosafor.com: el 'Lazarillo', valencià i per terres valencianes

Palau Ducal de Gandia (foto: flickr)


Almoines, Gandia i Castellonet es trobarien entre els escenaris de la novel·la.

L'autor del Lazarillo de Tormes era valencià i escrivia en català. Això defensen els filòlegs Jordi Bilbeny i Josep Maria Orteu. El text, origen de la literatura realista castellana, seria una traducció de la nostra llengua. L'anònim traductor hauria traslladat l'acció a Castella, però no va fer prou bé la feina i es va delatar.

El Lazarillo de Tormes, orgull de la literatura castellana, obra fundacional de la narrativa realista castellana, seria la traducció d'un text català ambientat al Regne de València: Tormes vindria de Tormos, poble de la Marina; l'acció transcorreria entre València i Gandia i l'original perdut es titularia Llàtzer de Tormos. Josep Maria Orteu ha trepitjat els voltants de Tormos, amb el Lazarillo al davant, i ha conclòs que Tejares és Teulada, al costat de Dénia; la Sagra de Toledo, Sagra, al costat de Tormos; Almorox, Almoines i Torrijos, Castellonet, dos topònims que fan referència a un castellet.

Algunes altres localitzacions, que no es poden deduir directament del topònim castellà, les ha identificades Orteu seguint la ruta de Gandia a València, pel camí ral, que passa per l'interior, com Albaida per Maqueda. "L'àrea de la novel·la -diu Bilbeny- és l'espai de la Marina Alta conformat per Teulada, Tormos, el Castell de la Solana, com a topònims que han perviscut en el text, i Gandia, per tal com és vila ducal i en Llatzeret també arriba a una 'villa del duque'. I si Tormes fos Tormos, la Sagra fos Sagra i la vila ducal d'Escalona, la vila ducal de Gandia, Toledo no podria ser més que València."

llegiu l'article sencer a infosafor.com

divendres, 7 desembre de 2007

Llàtzer de Tormos a iCat fm



Després de polemitzar al voltant de la catalanitat de Cristòfor Colom, l'historiador Jordi Bilbeny planteja ara la possibilitat que un dels personatges clau de la literatura espanyola del Segle d'Or, el Lazarillo de Tormes, sigui també un català il·lustre. Els detalls són a La vida de Llàtzer de Tormos, publicat per Llibres de l'Índex.

Comptant amb la traducció d'Antoni Bulbena i el prefaci de Josep Maria Orteu, Bilbeny planteja que aquest popular personatge literari no va néixer a Tormes ni la seva vida es mou per Toledo i Salamanca. La realitat que defensa el llibre és que, en realitat, el lloc de naixement del personatge va ser la localitat de Tormos, a la Marina Alta, i que la geografia de les seves activitats és València i Gandia.

En aquest sentit, una de les hipòtesis que ofereix l'obra de Bilbeny és que en realitat, el llibre, un anònim que alguns estudiosos atribueixen a Joan Lluís Vives o a Joan Timoneda, va ser escrit originàriament en català i després traduït al castellà. I és clar, el rerefons d'aquest estudi és també plantejar que bona part de la glòria del Segle d'Or castellà va ser gràcies a l'apropiació, una mica tendenciosa, d'un bloc d'autors catalans de reconeguda vàlua.

La vida de Llàtzer de Tormos, publicat per Llibres de l'Índex, una nova possibilitat de polèmica de la mà de l'historiador Jordi Bilbeny.

Escolteu el reportatge d'iCatfm:


dimarts, 4 desembre de 2007

Isabel Clara-Simó - des de València

«L'historiador Jordi Bilbeny, que ja va aportar investigacions incontestables sobre la catalanitat de Colom -davant el silenci de propis i estranys-, ara ha aportat noves dades que són extremadament interessants. Es tracta del Lazarillo de Tormes, una obra insòlita en la història de la literatura castellana...»

I tan insòlita! Segons sembla, l'anònim autor era un valencià que escrivia en català, però que, vés a saber per què, va situar l'acció a Castella. Resulta que l'autor ho tenia confús, això de Castella, i els estudiosos de la literatura han dedicat moltes hores a entendre algunes impossibilitats topogràfiques i a esbrinar per què s'hi donen tantes contradiccions, com ara dir-li "extranjero" a un paio de Castella la Vella. El mateix títol, quan parla de Tormes, està al·ludint a un poble de la Marina Alta. Encara més: hi ha qui diu que l'autor era Joan Lluís Vives en persona. En qualsevol cas, estem davant d'un obra d'autoria dubtosa.

El fons de la qüestió és aquest: per què ocultar i negar la catalanitat de Colom o la del Lazarillo? Quantes obres o autors més estan falsificats? De quina manera una cultura es pot apropiar de les produccions d'una altra sense que els erudits en diguin res? Quant temps fa que dura aquesta impostura? Quins interessos hi ha al darrere? ¿És el Quixot una obra catalana? No deixaria de ser divertit que els símbols més preuats de la grandesa espanyola fossin, al capdavall, exclusivament militars. I explicaria per què no volen mai acceptar la literatura catalana, per por de les comparacions. Quines coses.

Article publicat a l'AVUI aquest dimarts 4 de desembre
versió pdf

dissabte, 1 desembre de 2007

la Viquipèdia ja informa de la catalanitat de Llàtzer


Autoria del llibre

Darrerament s'ha començat a apuntar que l'autor del llibre seria en realitat Joan de Timoneda o, més possiblement, Joan Lluís Vives i que l'hauria escrit en català. Així per exemple ho han fet Francisco Calero[4], professor de la UNED, Juan Manuel Rodríguez [5] o Josep Maria Orteu i Jordi Bilbeny[6]. Segons aquestos, el llibre que coneguem seria en realitat una versió rectificada i traduida de manera interessada per la censura castellana. L'autor assenyala una sèrie de catalanismes presents en el llibre, així com una sèrie d'incoherències, que durant anys havien fet pensar que l'autor no sabia res dels llocs dels quals parlava.

Al respecte es pot assenyalar el fet que el llibre parle del Regne de Toledo, quan no existia cap regne així en aquella època. Aquest regne seria, en realitat, el Regne de València. D'acord amb això, segons Bilbeny, la mare de Llàtzer no era de Tejares, sinó de Teulada. La menció al desterrament del pare es podria explicar per les Germanies. Igualment, Llàtzer seria de Tormos, el poble de La Marina Alta, i no hauria nascut en mig del riu Tormes com es diu a la versió coneguda.

Tampoc és probable que la mare de Llàtzer visquera amb un negre a Salamanca, ja que no hi havien, mentre que si hi havia a Dénia, prop de Tormos, port que tenia comerç amb l'Àfrica i on probablement estava ambientada originalment la història. Per tant, la vila ducal de que és parla i on el cec xoca contra una columna no seria Escalona, sinó Gandia, on encara hi ha porxos així. Igualment molts dels carrers esmentats podrien identificar-se amb carrers de València.

Finalment, això explicaria perquè l'orfe Llàtzer explica a "vuesa merced", tots els amos amb que ha estat. Això sols es comprén a partir del "Pare d'òrfens" una figura jurídica de la legislació valenciana que es feia càrrec dels òrfens i els adjudicava una mena de amo-tutor fins que es feien majors d'edat, cosa que resulta incomprensible en castellà.

Anar a l'article.