passejant en hortes fresques i ameníssimes

València, en un gravat posterior a l'època del Llàtzer de Tormos

Després d’haver llegit 'el Llàtzer de Tormos' deu o onze vegades, a la que fa dotze encara es troben algunes coses, això és el que l’hi va passar al Bilbeny, tal com explica a Ràdio Arenys. Havent resseguit el llibre un munt de vegades, va adonar-se del detall que el Lazarillo anava a buscar aigua al riu, a Toledo, mentre el seu amo estava festejant a les riberes, en unes hortes fresques i ameníssimes..

I no és l'únic. Un dels estudiosos del Lazarillo, Gonzalez Palencia ja afirmava en els seus treballs, tot parlant de la ubicació, que això tant podria ser Toledo com qualsevol altra ciutat. A Toledo el riu no hi és d’accés fàcil: has de baixar per uns grans penya-segats, i a baix no hi ha hortes, ni la gent s’hi passeja. Tot el contrari, els autors i viatjadors que han passat per Toledo i ho han descrit diuen que la ciutat és molt agresta, amb un paisatge feréstec.

En canvi, si poguéssim situar la ciutat en l’àmbit català, és molt fàcil reconéixer-hi València, on el riu és just a la vora de la ciutat, hi havia unes hortes famosíssimes arreu d’Europa, de les que en parlen tots els viatgers, admirats. A València no hi trobem horts tal com els entenem avui, per sembrar patates, tomates i enciams. Les hortes valencianes eren uns espais on hi havia brolladors d’aigua, arbres retallats en forma de persones, hi havien plantes aromàtiques, arbres exòtics.., tota una sèrie d’elements per embellir l’entorn i fer que l’ànima s’inspirés en alguna realitat més profunda.

Aquestes i altres reflexions les podeu escoltar a l’entrevista que se li fa al Jordi Bilbeny a Ràdio Arenys.

Edicions d'estat del 'Lazarillo'

portades de Burgos, Anvers (el nom de la ciutat en català), Medina i Alcalà

A l’època de La Vida de Llàtzer de Tormos, quan es volia editar un llibre calia demanar un permís previ per editar-lo. També un privilegi especial, i una llicència que garantia als editors que ningú més pogués editar el llibre mentre l’editaven. Aquest període durant el qual tenien l’obra en exclusiva podia ser quatre, cinc o deu anys, depenia d’allò que concedís el Consell Reial.

Resulta que al Lazarillo no es coneixen edicions anteriors, i en un mateix any, el 1.554, surten cinc edicions, i d’aquestes edicions només hi ha un llibre. Per això en Bilbeny assegura que són edicions d’estat, creades i posades en circulació expressament per la Censura per fomentar la creença que el Lazarillo de Tormes va ser escrit per un castellà, i que l’obra passava a Castella. Per molt que els catalans, coneixedors de la veritat, tractessin els castellans de l’època de bojos, l’obra impresa seria 'la veritat' que quedaria al cap dels segles.

Aquestes i altres reflexions les podeu escoltar a l’entrevista que se li fa al Jordi Bilbeny a Ràdio Arenys.

Lluís Vives: la Celestina 'in nostra lingua'

Bilbeny explica a Ràdio Arenys els primers rastres de catalanitat de 'la Celestina':

La Celestina, ‘in nostra lingua’ segons Vives

Segons afirma Bibleny, aquests primers rastres es van començar a estirar a partir del moment en què va trobar que, en una obra de Joan Lluís Vives en llatí, hi deia que la Celestina estava escrita in nostra lingua. I clar, en Vives era d’un dels estats del que llavors constituïa la nació catalana, i si un català escriu en català, i la seva llengua normal és el català, aquesta in nostra lingua què ha de voler dir? - es pregunta en Bilbeny.

En veure aquesta cita de Vives en una edició moderna va anar a veure les edicions del s.XVI. Hi ha quatre edicions d'aquest llibre del Vives: de 1.531, de 1.535, de 1.536 i una darrera del cinquanta i tants, i a totes quatre edicions Vives diu in nostra lingua scripsit, és a dir, l’autor l’escrigué en la nostra llengua. Bilbeny conclou que Vives, segurament, ja ho deuria remarcar perquè, a la mateixa època, els originals de la Celestina ja havien desaparegut. Ja corrien només còpies castellanes.

Segons Bilbeny, estem veient com, de mica en mica, es va creant aquest tòpic de la Celestina escrita en castellà. Per això, quan hi ha algun rastre que evidencia que no ho era, les edicions modernes ho corregeixen. Així, quan a finals del s.XVIII el bibliòfil Mayans i Siscart va fer una opera omnia de tota l’obra d’en Vives, també diu in nostra lingua scripcit. És significatiu ho editi un català, i que el 1.778 sigui en llatí i no en castellà. En canvi, quan el 1.947-1.948 mossèn Llorenç Ribé, de Campanet (Mallorca) edita l’obra completa de Joan Lluís Vives, en castellà, i diu que agafa l’edició de 1.531, ja hi diu en nuestro vulgar castellano.

'Llàtzer de Tormos' amb estudi, 'la Celestina' tot just als inicis

Bibleny explica a Ràdio Arenys que, mentre del 'Lazarillo' l’estudi ja està publicat, amb la Celestina estem tot just als inicis. Bilbeny opina de La vida de Llàtzer de Tormos que és un estudi de 170 pàgines de lletra petita, molt ben estructurat i molt ben treballat. Ja no és un suggeriment o una via de recerca, sinó que són les conclusions posades sobre el paper.

A la vida de Llàtzer de Tormos hi ha molts temes, afegeix Bilbeny. Hi ha molts referents històrics, culturals, geogràfics, alimentaris... i s'hi aporten proves molt diversificades, per donar a entendre que hi havia un autor català que van esborrar, que l’obra va sortir anònima, tot i que l’autor deia que volia obtenir una gran fama amb aquest llibre, que l’edició original es perd, que les edicions que coneixem són edicions d’estat, perquè no poden sortir tantes edicions en un mateix any...

Després hi ha tota una sèrie de paranys lingüístics, errors de traducció, catalanades, i sobretot, errors d’ubicació, perquè, quan es treu l’ubicació valenciana i es passa a Castella, hi ha unes quantes relliscades solemnes que, segons Bilbeny, amb una mica d’atenció es poden veure...

Escolteu l'entrevista sencera.

'El Llàtzer de Tormos' és una novel·la catalana

Un altre article d'en Joan Calsapeu, publicat al seu bloc

Fa molts anys que conec en Jordi Bilbeny, i mai ha deixat de sorprendre’m el seu olfacte, suspicàcia, intel·ligència, capacitat de treball i valor. Olfacte per olorar obliteracions i palimpsests; suspicàcia per la seva esmoladíssima malfiança; intel·ligència per a reconstruir mons deturpats per la censura; capacitat de treball per l’enorme cabal d’informació que gestiona, i valor perquè les seves indagacions el menen a formulacions incòmodes, difícilment digeribles per l’stablishment.

La vida de Llàtzer de Tormos (2007) és un assaig de reconstrucció del text original de la novel·la del s. XVI, basat en la traducció que el 1892 en va fer el barceloní Antoni Bulbena. L’estudi preliminar d’en Bilbeny, de cent cinquanta-set pàgines, dissecciona finament les incongruències de la novel·la, desemmascara els censors, fa llum en el rerefons històric i territorial del text (que són plenament catalans), lliga els caps que van a lloure, formula una hipòtesi i l’argumenta: El Lazarillo va ser escrit en català per un escriptor valencià afecte a la Germania (probablement Joan Timoneda), text que fou posteriorment traduït al castellà, desfigurat pels censors, reubicada l’acció en escenaris castellans i presentat com a anònim.

Les evidències de la falsificació són tan abundants com contundents. Bilbeny reïx a demostrar que El Lazarillo pertany a la literatura catalana per llengua, autoria, ideologia i escenaris valencians, i aporta proves de l’apropiació feta en benefici de les lletres castellanes. Una apropiació no pas puntual, sinó generalitzada: les primeres traduccions castellanes del Tirant (Corella) i del Llibre dels àngels (Eiximenis) també van ser presentades com a anònimes, amb la pretensió (no reeixida en aquests casos) de fer-les passar per obres castellanes.

Els arguments són poderosos. El text està farcit de catalanades (“y que yo, directe ni indirecte, no soy parte de ellas”; o “fue luego a proballa [la clau] y con ella probó el maleficio [per malifeta]”. El butllaire a qui serveix Llàtzer oferia als clergues “una lechuga murciana” i “un par de limas [llimones] o naranjas”. ¿Un enciam murcià a Toledo? Massa pansit devia ser! Més. Un dels amos de Llàtzer camina de Salamanca a Toledo, travessant Gredos, amb una gerra de vi a la mà: un camí massa llarg per anar barral en mà enmig del no res! I si ens diuen que el pare de Llàtzer va morir en la desfeta de Gerba (1510) i en aquesta batalla les tropes eren de la Corona d’Aragó, aquell no era pas castellà, i el desastre, a més, romania gravat en la memòria col·lectiva catalana, i no en cap altra.

Un darrer apunt. El text de la novel·la diu, amb totes les lletres, que el segon amo de Llàtzer, un hidalgo castellà, és estranger. I és clar que un castellà a Castella pot ser foraster, però no pas estranger. És tautològic, de tan evident com és. Així que una de dues: o el senyor no és castellà, o l’escenari del relat no és Castella. I com que l’hidalgo “castellaneja” pels porus (per biografia, maneres i actitud), és obligat concloure que l’acció de la novel·la transcorre fora de Castella. Té delicte que tants insignes nassos erudits no hagin reparat en això. Tenen la Mediterrània al davant –talment!– i no la veuen. I és que els orbs de clepsa i els portadors de cucales són refractaris a segons quines evidències. Amb El Lazarillo, com en tantes altres coses, passa això. La parèmia ja la recull, aquesta disfunció: No hi ha pitjor cec que el qui no vol veure-hi, diu la veu popular. En termes tècnics podríem dir-ne “ceguesa funcional” o “obstrucció de la intel·ligència analítica”.

En canvi, l’atribució del text a Joan Timoneda no passa de ser una conjectura. La major part dels llibres de Timoneda són segones edicions, en els quals Timoneda especifica que són traduccions o llibres fets “nuevamente”, “de nuevo”. Sabem que la llengua d’ús normal de Timoneda era el català, que totes les primeres edicions a què fa referència han desaparegut i que a la València del seu temps ja no era possible editar en català. Que ell fos l’autor del Llàtzer només és una possibilitat.

Però si l’escriptor fou Joan Lluís Vives o Timoneda té poca importància; el que compta és que hi ha proves suficients per a denunciar una vasta operació d’apropiació cultural i per a exigir la restitució a la literatura catalana del Llàtzer i de la munió de “Llàtzers” tramposament adjudicats a les lletres castellanes.

'La Celestina' també es va escriure en català! - Racó Català

Recuperem un article aparegut a Racó Català el divendres 9 de novembre de 2.007, escrit des de Ciutadella (Menorca) per en Talaiòtic.

Com que n'hi ha que es resisteixen a creure que les dimensions de l'apropiació de la nostra història, la nostra literatura i el nostre art siguin tan descomunals, aquí deix unes dades d'una altra obra del segle d'or que els valencians van donar a la literatura catalana i que la Corona espanyola va fer desaparèixer i convertir en castellana:

Una sèrie d'articles d'Alejandro Sendra sobre aquesta obra d'origen absolutament misteriós deixen clara també la ma de la censura, la reelaboració dels textos i la desaparició de l'original. Del seu suposat autor, Fernando de Rojas, no se'n coneixen gaires dades ni cap altra obra.

A La Celestina i la llengua catalana escriu: "La primera edició coneguda, la del 1499, apareix sense el nom de l’autor, i on hi diu "Con los argumentos nuevamente añadidos" . És a dir, que hi va haver almenys una edició anterior hui desaparescuda". La llista de catalanades i errors de traducció que apareixen a l'obra de La Celestina és espectacular.

Sendra fa Dues reflexions més sobre La Celestina en què es demana sobre la localització geogràfica de l'acció de l'obra, i sembla que en aquella època a Toledo i Salamaca deien "¡Ce!", i des dels terrats de les seves cases es podia "gozar de la deleytosa vista de los navíos". En un segon article sobre la localització temporal i geogràfica de l'acció de La Celestina en Sendra es fixa en la menció d'un Eclipsi que es fa a l'obra, i que podria coincidir amb l'eclipsi total que va ser visible a tota la costa valenciana el 29 de juliol de 1478, de Castelló a Alacant. Finalment, Sendra aprofundeix en un nou article amb el tema dels "navíos" de la Messeta i denuncia que fins i tot quan és evident la localització catalana de La Celestina els castellans s'ho fan venir bé per no mencionar-ho i estan disposats a admetre Lisboa abans que València o Castelló.

Au, que ho gaudiu dient que tot açò són invencions d'en Bilbeny sense haver d'esperar que en facin un llibre! Per cert, que en aquest cas l'investigador és l'Alejandro Sendra.

El Quixot i les matemàtiques

Jo, que també sóc del Maresme, però de ciències, també he fet un petit estudi que pot aportar alguna cosa al cas. Resulta que les freqüències de les paraules emprades en un text, varien d'un escriptor a un altre. També varien en funció del gènere literari, la temàtica, del temps verbal emprat i molts altres factors. Però es poden fer uns "espectres" del lèxic que depenen molt de l'autor i poc dels altres factors.

Bàsicament consisteix a establir el nombre i freqüències dels mots emprats, aplegar juntes les diverses formés per exemple d'un verb, separar noms propis i ordenar les paraules de més emprada a menys i a partir d'aquí determinar uns valors numèrics. Aleshores es veu que hi ha alguns d'aquest números que són bastant constants dins de les obres d'un mateix autor i altres que no. També hi ha paràmetres que permeten distingir una obra d'un autor d'una senzillament traduïda o adaptada per ell.

Aplicant aquest mètode, d'una banda al Quijote, i d'altra a les "novelas ejemplares" queda clara una cosa: no les va escriure la mateixa persona. I és més, els resultats donen com a probable que l'autor de les "novelas ejemplares" fos el mateix que el traductor o adaptador del Quijote. La gent de lletres, inclòs en Bilbeny, no se'n refia gens d'aquests sistemes que no tenen res a veure amb els seus mètodes originals, però el cas és que algunes editorials els fan servir per detectar —amb èxit— els "negres" i que han permès detectar obres atribuïdes a Molière, que van ser escrites per Jean Racine, cosa que per altres mètodes s'ha pogut comprovar a posteriori, per altres fonts, malgrat que la immensa majoria de textos i professors de literatura, no ho volen admetre.

Fent una mica de lletres puc dir que el Quijote està ple de referències a la cultura clàssica, que no apareixen en absolut a cap de les altre obres atribuïdes a Cervantes. Algú amb una cultura àmplia en un camp d'interès literari, pot fer-la servir en una sola de les seves obres? No és versemblant. En absolut aventuro hipòtesis sobre els autors reals, que no conec gaire la literatura de l'època, sols constato que la versió oficial no sembla versemblant.

+info: Bloc d'en Salvi Jacomet

Lladres de saqueig... literari

Article d'opinió d'en Joan Calsapeu, publicat al seu bloc

Acabo de llegir el prefaci de Josep Maria Orteu a La vida de Llàtzer de Tormos. Ha estat una lectura torbadora, desconcertant, incòmoda, que em reforça intuïcions i sospites prèvies. ¿Com hem pogut beure acríticament tantes mentides sobre les literatures catalana i castellana dels segles XVI i XVII? ¿Com hem pogut suportar tones d’ignorància, confusió i enganys sense morir-nos de vergonya? ¿Que som beneits?

No en faré cap resum -altres feines tinc. Em limitaré a citar unes dades que il·lustren la magnitud de la manipulació que ha desfigurat la literatura catalana dels s. XVI-XVII. En són només unes petites mostres.

a) “El molí de vent era un giny nou i desconegut a la Castella de les acaballes del segle XVI”, escriu Orteu. “Segons les guies del segle XIX, la majoria de molins de la Manxa no comptaven amb la tecnologia que descriu el Quixot […] i a València la tecnologia en qüestió sí que hi era".

b) “La traducció castellana del Llibre de les dones de Francesc Eiximenis, de Valladolid del 1542, titulada Carro de las donas, es presenta com a anònima.” Aquest fou un recurs clàssic per a l’apropiament d’obres literàries catalanes a favor de la literatura castellana: només calia fer desaparèixer les primeres edicions catalanes per esborrar-ne la memòria i garantir l’èxit de l’operació. A la València del s. XVI aquesta martingala era vox populi, però la censura impedia que es pogués denunciar per escrit.

c) “La raó per la qual Francisco Calero creu que Joan Lluís Vives escrigué La vida de Llàtzer de Tormos en castellà és que en parla referint-se a «l’obra que començaré a hispanitzar»”. Calero oblida que tant es podia hispanitzar en català com en castellà, i que quan Vives es refereix a la llengua de Castella en diu castellà.

d) Vives, catalanoparlant, escriu en llatí, i “després tot se li tradueix a les diverses llengües vulgars, curiosament menys en català”. (Això, a pesar que Vives, en carta a Enric VIII d’Anglaterra, es mostrà partidari de l’ús literari de les llengües vulgars i maternes, car «és millor ser útil a molts que a pocs».)

e) “Daniel Vives [familiar del filòsof valencià] fou sotmès a un procés inquisitorial, acusat, mitjançant confessions obtingudes sota tortura, de judaïtzant i d’haver fet l’edició de La Bíblia en pla, és a dir en català.”

f) Afegim-hi que la ciutat de La Celestina està vora mar i s’assembla molt a València; que Francesc Tarafa havia publicat el 1552 el llibre Dels pobles, rius y montanyes d’Espanya, obra que es va traduir al llatí, però del text català no en queda rastre; que Onofre Manescal no vol que el seu Sermó (1603) s’imprimeixi en castellà, “del qual parer eren alguns, entenent que en llenguatge castellà avia de ser més comú i més apazible”, però les edicions següents són ja en castellà; i que a Jeroni Pujades li passa el mateix amb la Crònica Universal del Principat de Catalunya (1606). Et caetera.

Això és un pou sense fons, ja ho veieu. Orteu es demana: “més enllà de La vida de Llàtzer de Tormos i La Celestina, ¿de quins altres autors cal dubtar obertament? ¿Quantes obres de la literatura moderna que s’han conservat en castellà foren escrites originalment en català i pertanyen, doncs, a la literatura catalana i no pas a la castellana?”. Fora mandra, fora son.

LLEGIU L'ARTICLE AL BLOC D'EN JOAN CALSAPEU

'la Celestina' també era catalana - Manuel Cuyàs

Jordi Bilbeny, defensor de la catalanitat de Colom, fa noves investigacions
EL PUNT

Em trobo en Jordi Bilbeny i parlem. Jordi Bilbeny és l'historiador que ha demostrat –o ha intentat demostrar, segons els seus adversaris, o no ha demostrat res, segons els seus enemics– que l'almirall Cristòfol Colom era tan català com vostè i jo, que no tenim res de genovesos, i que no va sortir de Palos de Moguer, on no hi ha hagut mai cap port, sinó de Pals.

Després d'escriure llibres i articles i de fer pel·lícules sobre la catalanitat de Colom, Bilbeny va ser dels que van propagar que Miguel de Cervantes potser no es dia així, que és el que tothom es pensa, sinó que es deia Miquel Sirvent, dels Sirvent de València de tota la vida, i que el Lazarillo de Tormes, considerada l'obra cimera de la picaresca espanyola, tenia de títol original Llàtzer de Tormos. Tormos és una localitat de la Marina Alta. Ara, quan me'l trobo i parlem, Jordi Bilbeny m'explica que està en procés de demostrar que La Celestina també és una obra de redacció catalana, i més concretament del català de València. «S'hi parla d'un paisatge marítim que des de Castella evidentment no es podia contemplar, i d'un eclipsi que només va ser visible a València i a Galícia.» Però n'hi ha més. L'humanista Lluís Vives afirma en un dels seus textos en llatí que La Celestina va ser escrita en «la nostra llengua.» «Quina era la llengua de Vives?», em pregunta retòricament Bilbeny.

Li dic que a aquest pas deixarà el castellà sense literatura, i em contesta que ha estat prèviament Castella, la que ens ha volgut escatimar la nostra. A veure. Hi ha molta gent que es pren les teories de Bilbeny en broma, però s'ha de dir que ell és un home molt seriós i que quan fa una afirmació no es basa en suposicions ni desitjos sinó en documents i textos que troba en arxius i biblioteques. Ara mateix, quan me'l trobo, s'encamina cap a la Biblioteca de Catalunya, on ja el coneixen i on saben que li han de servir els documents més erudits, aquells que no acostuma a llegir ningú.

I s'ha de dir també que no és que Jordi Bilbeny tingui un interès especial que Colom fos català o que Cervantes fos de Xàtiva i escrivís com Joanot Martorell. Bilbeny no és un col·leccionista de trofeus en favor de la causa catalana carrinclona, sinó que la seva intenció és desemmascarar la manipulació que, segons ell, la història i la cultura castellanes han exercit sobre la catalana. Si Colom passa per castellà o genovès, és per raons personals que interessaven Colom i perquè hi va haver un interès sistemàtic per part de Castella de llevar-li els orígens. Abans genovès que català.

Amb el Lazarillo de Tormes o amb La Celestina ha passat semblantment i ha passat també que s'han donat o s'han volgut donar per originals les traduccions castellanes d'aquestes obres. «Ara imagina't que no s'hagués conservat l'original català de Tirant lo Blanc sinó només la traducció castellana que el mateix editor va fer onze anys més tard. La literatura castellana ja se l'hauria fet seu.» Aquella traducció, m'explica, va sortir sense el nom de l'autor, com si fos anònima. De vegades algú altre se l'apropiava, com en el cas del Lazarillo. Es veu que en aquells temps de què parlem ja passava com ara, que els autors catalans tenen poca sortida a Espanya si mantenen que es diuen Antoni o Josep.

Només la potentíssima València de l'època i Catalunya, amb set universitats, podien produir gruix cultural davant la Castella deprimida reduïda a una sola universitat. Ho diu Jordi Bilbeny, que aprofita per revelar la incògnita que havia torturat sempre Joan Fuster: com és que aquest país ric i culte i llengua pròpia no produïa res? Bilbeny diu que no ens haurien d'estranyar les seves afirmacions, sinó les contràries. El Lazarillo i els ambients per on es mou el personatge no podien ser de Toledo.

Bilbeny porta un sarró ple de llibretes amb anotacions. Jo no sé què pensar, però els asseguro que una conversa amb ell és una caixa plena de sorpreses que s'han de tenir en compte, que eixamplen l'esperit i que de vegades són més suggestives que un relat de lladres i serenos.

Jo hauria de tenir el despatx al tren. Fins ara no els havia dit que m'havia trobat Jordi Bilbeny al tren perquè al final semblarà que a mi les coses només em passen en aquest mitjà de locomoció. Vam baixar tots dos a l'estació de la plaça de Catalunya i al moment que jo anava per treure'm el bitllet de la butxaca em va caure a terra el bolígraf. Jordi Bilbeny va córrer a recollir-lo i a quedar-se'l. Li vaig dir que era meu i em va contestar que l'havia trobat a terra. «Sembles castellà.», li vaig dir. «I tu sembles català, amb aquest sentit de la propietat tan desenvolupat.» Els explico l'anècdota perquè vegin que Bilbeny té un gran sentit de l'humor. La gent amb sentit de l'humor ho és tot menys sectària i carregada de romanços.

ARTICLE APAREGUT A LA CONTRAPORTADA D'EL PUNT - 10-02-2008

VEURE'L EN PDF

Agenda febrer: Tormos & Elx

Aquest febrer es presentaran els treballs del Lazarillo a la mateixa vila de Tormos, la població protagonista de la novel·la valenciana re-ubicada. La presentació anirà a càrrec de Jordi Bilbeny, Josep Maria Orteu i de l'alcalde de Tormos, el popular Javier Ripoll.

El mateix cap de setmana hi haurà una altra taula-rodona a Elx, al Baix Vinalopó. Podeu llegir la convocatòria de l'acte al web ésElx.com i al bloc de Ximo Tormo, també d'Elx.

el pare del Lazarillo va morir a l'illa de Gerba

Hi ha un fragment, en el text de la novel·la del Lazarillo de Tormes que ens informa que En Llàtzer 'era hijo de un buen hombre, el cual, por ensalzar la fe, había muerto en la de los Gelves'. És a dir, en una armada contra l'illa de Gerba, a Tunísia.

Quan esmenta Gerba, sense donar més detalls del fet històric, ho ha de fer necessàriament d'un fet real, i en un entorn social i cultural on tant lectors com autor, amb una simple al·lusió 'a la de los Gelves' tinguin clar a quin episodi bèl·lic es refereix, i quin valor simbòlic va lligat a aquesta expedició.

Vista l'autoria dels fets, els cronistes que les recullen, i el seu context nacional, aquesta comunicació precisa d'unes gestes bèl·liques conegudes i sentides com a pròpies, només és possible si l'autor i els lectors són catalans, i més concretament, valencians.

En Bilbeny ho analitza en aquest document.

El Lazarillo de Tormes i Jordi Bilbeny

Creiem perquè creiem, naturalment. Però més enllà de la fe hi ha l'estudi, hi ha l'esforç, hi ha la tossuderia de desemmascarar aquest gran engany que és la història que ens han venut. Hi ha molta gent, massa, fins i tot d'aquells que es fan passar per nostres, que volen silenciar en Bilbeny, els fa por i vertigen l'enorme documentació que posseeix.

Però, és clar, qui hem de creure? Aquells que, sense aportar cap argument, només saben insultar-lo o titllar-lo de beneit, aquells que només saben riure-se'n, però que mai dels mais ni tan sols han anat a sentir-lo ni tampoc no n'han llegit ni una sola pàgina? No. Sempre són més de fiar els que s'esforcen mentalment i el que Bilbeny demostra és allò que en fons tothom sap: que la història l'han escrita els vencedors. Més ben dit: l'han reescrita, o bé l'han esborrada. I això és ben versemblant i no sé encara per què se li nega credibilitat.

El que vull dir és que Bilbeny mereix el suport de les institucions, aquest suport que li permeti continuar dedicant la seva vida a això que per molts és una utopia, però que cada cop va acostant-se més a la llum. I no a la llum de l'il·luminat, sinó a la llum de qui va a la recerca de la veritat. I, com sempre, qui no l'hagi sentit encara, que vagi demà, si pot, a Arenys de Munt. I qui no l'hagi encara llegit, que el llegeixi. Només després de sentir o de llegir, o de saber, s'adquireix el dret d'opinar.

Sigui com sigui, el cas és que Bilbeny sosté, i creu demostrat, que Llàtzer neix al lloc de Tormos (Marina Alta) i la seva vida s'esdevé a València i a Gandia. La narració és el testimoni que el protagonista adreça al Pare d'Òrfens de València per assabentar-lo dels amos als quals ha estat atorgat. Bilbeny sosté, igualment, que l'obra fou escrita originalment en llengua catalana i posteriorment retocada i traduïda al castellà, tot i que continuen manifestant-s'hi un "gran nombre de catalanades". Les edicions castellanes de "La vida de Lazarillo de Tormes" són probablement edicions d'estat i l'obra, que presenta una lectura simbòlica en clau política, és una al·legoria de la revolta de les Germanies. I aquestes són només algunes de les tesis que defensen els responsables d'aquesta edició. I ja dic, escoltem-los, si més no.

Miquel Colomer

article i comentaris extrets del bloc de Salvador Sostres

Article de Laia Climent - Universitat Jaume I

Laia Climent i Jordi Bilbeny (FOTO: Juan Manuel Rodríguez)

Llegiu íntegre el parlament que va fer la Laia Climent, professora del Departament de Filologia i Cultures Europees de la Universitat Jaume I, de Castelló de la Plana, en la presentació de 'La vida de Llàtzer de Tormos' que va tenir lloc aquest diumenge a la biblioteca d'Arenys de Munt.

descarregeu-vos-ho en pdf

Presentació de 'Llàtzer de Tormos' a Arenys de Munt

Presentació del Llàtzer de Tormos a la Biblioteca d'Arenys de Munt (FOTOS: Eulàlia Colomer)

Continuen noves xerrades i presentacions de la vida de Llàtzer de Tormos. Després de l'èxit dels actes de Gandia i Crevillent, ja s’estan preparant noves presentacions a Elx, Xixona, Tormos i Barcelona de cara al febrer. Mentrestant, la darrera cita ha estat aquest diumenge a Arenys de Munt, a les dotze a la Biblioteca municipal.

Com informava Vilaweb, l'acte de presentació del llibre ha comptat amb la presència de Bilbeny, de l'alcalde d'Arenys de Munt, Carles Móra, de la bibliotecària i directora de la Biblioteca Sant Roc de Badalona, Elvira Ortiz, i de la filòloga i professora de la Universitat Jaume I, Laia Climent.

Gandia Televisió - entrevista a Bilbeny i Orteu

Emès per Gandia Televisió el dijous 17 de gener

LAS PROVINCIAS a la presentació de Gandia

El pícaro recorrió la Ciudad Ducal

Presentan el libro que ubica 'El Lazarillo de Tormes' en Gandia al hallar en el texto referencias al escudo de los Borja, la plaza aporticada del Ayuntamiento y la villa medieval

Y si el Tormes, río que nace en Ávila, fuera en realidad Tormos, municipio de la Marina Alta? ¿Y si la Sagra, comarca castellana emplazada entre Madrid y Toledo, fuera realmente la población alicantina de idéntico nombre, muy próxima a Oliva? ¿Y si el máximo exponente de la literatura picaresca española fuera una obra escrita, originariamente, en catalán?

Todas estas teorías son las que sostiene el filólogo Jordi Bilbeny, autor del libro Llàtzer de Tormos, un ensayo que afirma que El Lazarillo de Tormes transcurre en territorio valenciano y en el que encuentra referencias a Gandia. Según Bilbeny, la ciudad aparece citada como "la Villa del Duque, es decir, la Vila del Duc".

"En el libro, los protagonistas salen por la puerta de la ciudad, por lo tanto se trata de una villa fortificada", señala Bilbeny, quien además de filólogo es historiador y escritor.

El autor explica también que en otro pasaje, el lazarillo y su amo se resguardan de la fuerte lluvia bajo los arcos de una plaza aporticada, que casa con la Plaza Mayor de Gandia, "por la que además pasa muy cerca un río", en este caso el Serpis.

Además, el historiador halla referencias al escudo de armas de los Borja. Así, en uno de los primeros pasajes de El Lazarillo de Tormes, el ciego engaña al mozo para que acerque la oreja a un toro de piedra, símbolo heráldico de la familia.

Aunque Bilbeny habla siempre en condicional, sus deducciones no parten de la nada. Se apoyan sobre una serie de indicios que encuentra no sólo en la obra literaria en sí, sino también en el contexto histórico de la época.

fotos al web del Casal Jaume I la Safor-Valldigna

Crítica política
Al igual que él, muchos expertos ven en El Lazarillo de Tormes una alegoría de la revuelta de las Germanías. Para evitar la censura, la obra escondía un análisis de la situación política del momento, así como críticas al clero.

El escritor mantiene que El Lazarillo se tradujo del catalán y, a la vez, se adaptó y se reubicó, trasladándola del Mediterráneo a la meseta.

Pero Bilbeny va más allá y habla de "apropiación" de decenas de obras escritas por autores catalanes y traducidas al castellano. "En la traducción, el autor original desaparece y las novelas se convierten en anónimas en su versión castellana", sostiene el investigador, quien califica este proceso de "saqueo descarado y premeditado de la literatura catalana".

El filólogo respalda sus teorías en la situación geopolítica del siglo XVI. Entonces, Castilla y Catalunya pugnaban por convertirse en la nación hegemónica en Europa. Castilla, pues, necesitaba "símbolos, como la literatura". Otros autores, como Francisco Calero o Juan Manuel Rodríguez comparten la teoría de que El Lazarillo de Tormes fue en su origen una obra catalana. Jordi Bilbeny presentó ayer su libro en Gandia. Este estudioso es autor de otras interesantes tesis, como la catalanidad de Cristóbal Colón y Miguel de Cervantes.

+info:
http://www.lasprovincias.es/valencia/20080118/safor/picaro-recorrio-ciudad-ducal-20080118.html

e-notícies País Valencià a la presentació de Crevillent

CRÒNICA DES DE CREVILLENT
Defensen que l'autor del 'Lazarillo' era Valencià

El filòleg català Jordi Bilbeny ha presentat, aquest dimecres, al Casal Jaume I de Crevillent (Baix Vinalopó) el seu darrer llibre, La vida de Llàtzer de Tormos. El casal ha estat ple de gom a gom. Més de 40 persones han acudit a la presentació, que ha estat coberta per les càmeres de la televisió local, on ha estat present també l'editor Josep Maria Orteu. L'escriptor continuarà la gira a Gandia i finalment al poble de Tormos (Marina Alta). Bilbeny ha presentat el seu llibre La vida de Llàtzer de Tormos, a partir de l'obra anònima d'El Lazarillo de Tormes, de la qual n'és estudiós. Bilbeny s'ha mostrat convençut que aquest clàssic de la literatura va ser escrit per un "autor valencià, que podria ser Joan Timoneda", i que l'original és simplement una copia traduïda al castellà.

Bilbeny ha denunciat que les descripcions dels llocs que apareixen en la novel·la són "fallides", així com la ruta que segueix el Lazarillo de Tormes, que ha titllat d'"il·lògica". El filòleg creu que aquests errors són resultat de la segona edició de la novel·la, que va ubicar la història a Castella, mentre que, a la primera, els fets tenien lloc a València.

Bilbeny també creu "molt improbable" que El Lazarillo de Tormes hagués nascut al riu Tormes, fet que ha justificat fins ara el nom de la novel·la. I defensa que a l'obra original els fets tenien lloc a la vil·la valenciana de Tormos, a prop de Gandia. De la mateixa manera, ha destacat el "gran nombre de catalanades" que hi apareixen, fet que, al seu parer, "indica que l'original no va ser escrit en castellà".
+info: e-notícies País Valencià

Podeu llegir l'anunci de l'acte al portal Creviweb.com

Catalunya Ràdio parla d'aquest bloc

Ràdioblog - El matí de Catalunya Ràdio

Si fa quinze dies es van fer ressò d'aquest bloc a RAC1, aquest dijous han parlat de nosaltres a Catalunya Ràdio. Ha estat a el matí de Catalunya Ràdio que presenta Antoni Bassas, el programa líder de la ràdiodifusió catalana, dins l'espai ràdioblog, on cada dia en Víctor Correal fa 'el primer bloc ràdiofònic de la història'.

Avui al ràdioblog fem una recopilació de les millors propostes que ens han enviat els oients a radioblog@catradio.cat els últims dies. La iniciativa de què parlem és un bloc titulat 'en llàtzer de tormos', és a dir 'el lazarillo de tormes'. El bloc diu que contè tot el que cal saber sobre la novel·la picaresca valenciana 'la vida de Llàtzer de Tormos', que els censors-traductors castellanitzaren en l'època de la Inquisició.

Podeu escoltar-ho on-line.

Expressions pròpies de la pilota valenciana al 'Lazarillo'

joc de pilota valenciana - Josep Bru Alminyana

En diferents passatges de l’obra apareixen expressions pròpies de l’argot esportiu de la pilota valenciana, tal com ha observat Francisco Calero. A l’episodi del cec hi apareix dues voltes, quan Llàtzer li vol tornar a prendre el contingut del farcell, i a l’escena amb el gerro de vi:

Y ansí buscaba conveniente tiempo para rehacer, no la chaza, sino la endiablada falta que el mal ciego me faltaba.

Mas duróme poco, que en los tragos conocía la falta, y, por reservar su vino a salvo, nunca después desamparaba el jarro, antes lo tenía por el asa asido.

Com afirma Calero, l’ús d’expressions tècniques del joc de pilota concorda amb les aficions de Vives. El ‘Lazarillo’ no és l’única obra on apareixen: al Diálogo de la lengua en parla en dos fragments:

hablando del juego de pelota, donde, como sabéis, se juega por encima de la cuerda

Falta sirve, como sabéis, para el juego de pelota.

En una altra obra de Vives, Linguae latinae exercitatio, descriu el joc del tennis:

Borja.- Entonces ¿cómo golpean la pelota? ¿Con el puño como las de viento? Centelles.- Ni siquiera así, sino con una raqueta. Borja.- ¿Hecha de hilo? Centelles.- De cuerdas algo gruesas, como las sextas en la vihuela; tensan una cuerda y el resto como aquí en los juegos de nuestra ciudad; lanzar la pelota por debajo de la cuerda es defecto o falta.

La tradició del joc de la pilota es remunta a l’edat mitjana amb els primers repobladors. A l’època de Llàtzer l’esport era tan popular que hi ha constància a la ciutat de València del carrer dels Trinquets, fent referència als edificis destinats a la pràctica del joc.