dimarts, 26 de febrer del 2008

'El Llàtzer de Tormos' és una novel·la catalana

Un altre article d'en Joan Calsapeu, publicat al seu bloc

Fa molts anys que conec en Jordi Bilbeny, i mai ha deixat de sorprendre’m el seu olfacte, suspicàcia, intel·ligència, capacitat de treball i valor. Olfacte per olorar obliteracions i palimpsests; suspicàcia per la seva esmoladíssima malfiança; intel·ligència per a reconstruir mons deturpats per la censura; capacitat de treball per l’enorme cabal d’informació que gestiona, i valor perquè les seves indagacions el menen a formulacions incòmodes, difícilment digeribles per l’stablishment.

La vida de Llàtzer de Tormos (2007) és un assaig de reconstrucció del text original de la novel·la del s. XVI, basat en la traducció que el 1892 en va fer el barceloní Antoni Bulbena. L’estudi preliminar d’en Bilbeny, de cent cinquanta-set pàgines, dissecciona finament les incongruències de la novel·la, desemmascara els censors, fa llum en el rerefons històric i territorial del text (que són plenament catalans), lliga els caps que van a lloure, formula una hipòtesi i l’argumenta: El Lazarillo va ser escrit en català per un escriptor valencià afecte a la Germania (probablement Joan Timoneda), text que fou posteriorment traduït al castellà, desfigurat pels censors, reubicada l’acció en escenaris castellans i presentat com a anònim.

Les evidències de la falsificació són tan abundants com contundents. Bilbeny reïx a demostrar que El Lazarillo pertany a la literatura catalana per llengua, autoria, ideologia i escenaris valencians, i aporta proves de l’apropiació feta en benefici de les lletres castellanes. Una apropiació no pas puntual, sinó generalitzada: les primeres traduccions castellanes del Tirant (Corella) i del Llibre dels àngels (Eiximenis) també van ser presentades com a anònimes, amb la pretensió (no reeixida en aquests casos) de fer-les passar per obres castellanes.

Els arguments són poderosos. El text està farcit de catalanades (“y que yo, directe ni indirecte, no soy parte de ellas”; o “fue luego a proballa [la clau] y con ella probó el maleficio [per malifeta]”. El butllaire a qui serveix Llàtzer oferia als clergues “una lechuga murciana” i “un par de limas [llimones] o naranjas”. ¿Un enciam murcià a Toledo? Massa pansit devia ser! Més. Un dels amos de Llàtzer camina de Salamanca a Toledo, travessant Gredos, amb una gerra de vi a la mà: un camí massa llarg per anar barral en mà enmig del no res! I si ens diuen que el pare de Llàtzer va morir en la desfeta de Gerba (1510) i en aquesta batalla les tropes eren de la Corona d’Aragó, aquell no era pas castellà, i el desastre, a més, romania gravat en la memòria col·lectiva catalana, i no en cap altra.

Un darrer apunt. El text de la novel·la diu, amb totes les lletres, que el segon amo de Llàtzer, un hidalgo castellà, és estranger. I és clar que un castellà a Castella pot ser foraster, però no pas estranger. És tautològic, de tan evident com és. Així que una de dues: o el senyor no és castellà, o l’escenari del relat no és Castella. I com que l’hidalgo “castellaneja” pels porus (per biografia, maneres i actitud), és obligat concloure que l’acció de la novel·la transcorre fora de Castella. Té delicte que tants insignes nassos erudits no hagin reparat en això. Tenen la Mediterrània al davant –talment!– i no la veuen. I és que els orbs de clepsa i els portadors de cucales són refractaris a segons quines evidències. Amb El Lazarillo, com en tantes altres coses, passa això. La parèmia ja la recull, aquesta disfunció: No hi ha pitjor cec que el qui no vol veure-hi, diu la veu popular. En termes tècnics podríem dir-ne “ceguesa funcional” o “obstrucció de la intel·ligència analítica”.

En canvi, l’atribució del text a Joan Timoneda no passa de ser una conjectura. La major part dels llibres de Timoneda són segones edicions, en els quals Timoneda especifica que són traduccions o llibres fets “nuevamente”, “de nuevo”. Sabem que la llengua d’ús normal de Timoneda era el català, que totes les primeres edicions a què fa referència han desaparegut i que a la València del seu temps ja no era possible editar en català. Que ell fos l’autor del Llàtzer només és una possibilitat.

Però si l’escriptor fou Joan Lluís Vives o Timoneda té poca importància; el que compta és que hi ha proves suficients per a denunciar una vasta operació d’apropiació cultural i per a exigir la restitució a la literatura catalana del Llàtzer i de la munió de “Llàtzers” tramposament adjudicats a les lletres castellanes.

1 comentari:

Anònim ha dit...

No ho acabo de veure.... Ho expico en un bloc acabat de crear (http://lazarodetormos.blogspot.com.es/)

Joan O.