diumenge, 21 de desembre del 2008

La adulteración de la Celestina - José Guillermo García Valdecasas

Recuperem una ressenya del llibre 'La adulteración de la Celestina', publicat l'any 2000 per Castalia. L'autor és en José Guillermo García Valdecasas, Doctor en Dret per la Universitat de Bolonya i Professor de Filosofia del Dret a la UNED. Aquest reconegut jurista és autor de molts altres llibres, entre els que destaquem 'Fernando el Católico y el Gran Capitán' (1988) i 'El Encubierto' (1997):

La opinión generalizada de la crítica es que La Celestina es obra de dos autores: un primer autor desconocido (el «antiguo autor») habría compuesto el primer acto, y el bachiller Fernando de Rojas, los restantes de la Comedia y de la Tragicomedia. Diferentes estudiosos han tratado de identificar, sin éxito hasta el momento, al primer autor. Baltasar Gracián, en Agudeza y arte de ingenio, planteó por vez primera la filiación aragonesa del «antiguo autor» al referirse al mismo como el «encubierto aragonés», lo que fue considerado un despropósito por autoridades como Menéndez Pelayo, entre otros. No obstante, en el año 2000, un estudio de García Valdecasas resucita la cuestión del aragonesismo del primer autor pues concluye que la experiencia vital que el autor deja traslucir en la obra induce a pensar que era aragonés de origen o había residido largo tiempo en los reinos aragoneses.

Así, el benevolente castigo impuesto a Claudina (compañera de andanzas de Celestina y madre de Pármeno) por practicar la brujería (medio día en lo alto de una escalera, en la plaza pública, con una coroza en la cabeza), que no le impide reincidir en cuatro ocasiones, es propio de la Corona Catalano-Aragonesa, donde se ocupaba de las brujas la Inquisición, mientras que en Castilla hubiera sido reo de muerte. Las andanzas de Claudina de cementerio en cementerio suponen la existencia legal y en activo de cementerios de las tres religiones, lo que era posible en la Corona Aragonesa hasta 1492, pero no en Castilla donde no se permitía la existencia de comunidades musulmanas estables desde 1422. La cuchillada en la cara de Celestina podía ser marca infamante trazada por el verdugo pues las marcas corporales eran frecuentes en los reinos aragoneses; sin embargo, en Castilla sólo fueron práctica habitual hasta el reinado de Alfonso X.

El derecho aragonés permite, hasta 1495, las rápidas ejecuciones, sin sentencia previa, cuando el delito era flagrante, tal como sucede con los criados de Calisto. Celestina hace referencia a los rogadores (personas que podían interceder por el reo), institución no castellana; como tampoco es castellano el santo con el que compara la alcahueta a Calisto para alabar sus cualidades: el San Jorge. En Castilla reina una mujer, pero Celestina alude al rey y no a la reina. Finalmente, en la despensa del enamorado galán se almacena vino de Murviedro (Sagunt-Morvedre), cuya importación estaba prohibida en Castilla a partir de Juan II.

En cuanto a la ciudad esbozada en la obra, presenta notables coincidencias con la Zaragoza [o la Valencia] de la época. El autor piensa en una gran urbe, con universidad, numerosos palacios y monasterios, varios jueces o justicias y al menos tres cementerios, de los que el moro y el judío estarían juntos. La concurrencia de caballeros, abades y obispos, todos ellos asiduos de la casa de Celestina en sus buenos tiempos, se explicaría en una ciudad donde se celebraran Cortes. La plaza del mercado, en cuyas proximidades vive Calisto, era la principal de la ciudad y el lugar donde se celebraban las corridas de toros y se ajusticiaba a los reos, tal como se refleja en La Celestina. En esa ciudad imaginada, los personajes rezan en la iglesia de la Magdalena, y Celestina vive junto a la cuesta del río, cerca de las tenerías; en una casa apartada, cuya cocina no se encuentra en la planta baja sino en el primer piso, donde está también el dormitorio de Elicia.

Según García Valdecasas, el desconocido autor pertenecía a la nobleza y era, probablemente, un hombre de Iglesia que habría viajado a Italia, donde habría presenciado las reposiciones del teatro clásico, además de entrar en contacto con la comedia humanística y con la Poética de Aristóteles; por lo que, en entrevista concedida a J.L. Solanilla, sugiere el nombre de Pedro Arbués, en quien concurren todas esas circunstancias. Para este investigador, la contribución del primer autor no se limitaría al primer acto, sino que habría escrito toda la Comedia hasta la muerte de Calisto, mientras que Rojas añadiría el final, tal como se indica en los versos acrósticos y en la «Carta del autor a un su amigo».

El desconocido autor sería el auténtico genio creador de una obra universal que ha sufrido numerosas adulteraciones debidas a los impresores y, sobre todo, a la mano inexperta de Rojas; ya Juan de Valdés había hecho notar la superioridad del primer autor: «Me contenta el ingenio del autor que la comenzó, y no tanto el del que la acabó», opinión que no ha sido compartida por la crítica especializada. El primer autor compondría un drama dividido en tres jornadas para ser representado en un escenario de dos pisos.

+ info: Bloc de Nova Història

dilluns, 8 de desembre del 2008

La Celestina és un clàssic de la literatura catalana? Les proves

EL SINGULAR DIGITAL - Dilluns 8 de Desembre de 2008

Diverses teories apostant per la catalanitat de diferents personatges i obres han aparegut els darrers anys i l’escriptor Jordi Bilbeny s’ha convertit en un expert en el tema. Primer va reivindicar la catalanitat del descobrir d’Amèrica, Cristòfol Colom; després la catalanitat de Miguel de Cervantes i actualment recull proves per confirmar l’existència d’un manuscrit original de La Celestina, clàssic de la literatura espanyola, el qual suposadament s’hauria escrit en català. Actualment ja són vàries les pistes.

La teoria apunta que existeix una edició anterior a la que ja s’accepta com a possible primera edició castellana, és a dir, un llibre posterior a la versió datada a Burgos l’any 1499, avui desapareguda i d’autor també desaparegut – Fernando de Rojas no apareixeria més tard en aquesta història. La teoria d’aquesta edició s’apunta perquè en el llibre de 1499 hi hauria una frase afirmant “con los argumentos nuevamente añadidos”.

L’aposta perquè aquesta primera versió de la Celestina posterior a 1499 sigui catalana se sustenta en diverses proves. La primera és un document del segle XVII que, segons Bilbeny, assegura que l’autor era de la corona Catalano-Aragonesa, però el van “encobrir” o esborrar. En el llibre La agudeza y Arte de Ingenio de Lorenzo Gracian diu textualment “y el encubierto Aragonès en su ingeniosíssima tragicomedia de Calixto y Melibea”.

Hi ha una segona prova. El català Joan Lluís Vives, en diverses edicions del segle XVI al XVIII, diu en llatí, que La Celestina ha estat escrita en “la nostra llengua”: “In quo sapientior fuit qui nostra lingua scripsit Celestinam tragicomaediam”. I , en aquest cas, segons Bilbeny, Vives es referiria a la catalana.

Però hi ha més proves. Segons els defensors d’aquesta teoria, només el fet que l’original de La Celestina fos en català i escrit en català explicaria els catalanisme que apareixen a l’obra i que han estat recollits per Alejandro Sendra.

I, finalment, les notes geogràfiques descriuen la ciutat on viuen els personatges com una localitat al costat del mar ja que des del terrats veuen vaixells, cosa impossible a Salamanca, a Sevilla o a Toledo. Diversos experts, fins i tot, ja en una versió anglesa del segle XVIII, s’apunta que aquesta ciutat podria ser València i, per tant, lloc de parla catalana.

FONT: El Singular Digital

divendres, 5 de desembre del 2008

L'original perdut (i segurament català) de La Celestina

XAVIER MIR - Divendres 5 de desembre de 2008

Dissabte passat, dia 29 de novembre, Jordi Bilbeny va exposar al Calisay d'Arenys de Mar les raons per les quals defensa que segurament hi hagué una edició anterior de la coneguda obra La Celestina, atribuïda a Fernando de Rojas, i que aquesta va ser escrita originalment en català.

La Sala Noble era plena de gom a gom i els llarguíssims aplaudiments finals van cloure una conferència organitzada pel Centre d'Estudis Josep Baralt i presentada per Josep Mayolas amb la impressió que el segle XVI comença a veure una llum diferent. Les investigacions de Bilbeny quant a la catalanitat del descobriment d'Amèrica han trobat en el professor Charles Merrill un nou altaveu que s'afegeix a una llarga tradició iniciada aquí, ara fa vuitanta anys, per l'historiador peruà Luis Ulloa. Seria ingenu pensar que la Corona de Castella no va aprofitar els mecanismes de control que li van permetre realitzar l'historicidi per apropiar-se també d'algunes obres literàries originàries de l'altra corona en competència directa en la construcció de l'Imperi: la de Catalunya-Aragó. Ara i aquí parlem de La Celestina, però recordeu que també estan sota sospita el Lazarillo de Tormes i el Quixot mateix. Val la pena dedicar-hi temps i diners des del món acadèmic i des de les nostres institucions. Prendre's les observacions de Bilbeny com si fossin esoterisme o coses d'un ximple o il·luminat és cada cop menys justificable. Us convido a escoltar què va dir dissabte passat d'aquesta obra atribuïda a Fernando de Rojas. (Cliqueu amb el botó dret del ratolí i trieu "Obre l'enllaç en una pestanya nova" si voleu sentir els talls de veu indicats com a "àudio" als enllaços)


En primer lloc cal remarcar que Jordi Bilbeny és llicenciat en Filologia Catalana, cosa que li ha procurat una excel·lent formació per encarar el repte d'una lectura atenta. Després de tants anys investigant la catalanitat de la descoberta d'Amèrica, la seva capacitat de recopilar i relacionar informació està força afuada. La profusió de notes que acompanya els seus llibres n'és un bon reflex. Qui els hagi llegit ja deu haver observat que no es treu res de la màniga i que la seva feina es basa a documentar-se sobre aspectes concrets, a aplegar les observacions d'altres autors, acadèmics i estudiosos en general, gens suspectes de manca de rigor o d'interessos nacionalistes que sovint se li atribueixen. El cas de l'estudi sobre La Celestina no va ser diferent.

Bilbeny va començar la conferència parlant de la censura a l'època, de les lleis dictades per Ferran el Catòlic per controlar l'edició. Va situar també la problemàtica en el camp de la crítica textual servint-se del manual de Blecua, ben conegut per a qualsevol persona que s'hagi volgut iniciar en el tema. És ell, i no Bilbeny, qui parla del problema de les edicions falsificades al segle XVII. I és basant-se en les aportacions de persones com Blecua o Julio Cejador que Bilbeny exposa la problemàtica general de les edicions (àudio) de l'obra. És únicament llegint la "Carta a un su amigo" que trobem a les edicions que Bilbeny sospita de l'ocultació de l'autor. És servint-se d'altres estudis que apunta els aspectes de la figura de Fernando de Rojas (àudio) que no lliguen. I és també recorrent a altres estudiosos que ens condueix a l'original perdut.

Que hi hagué com a mínim una edició anterior (àudio) a la més reculada que conservem, de 1499, no ho diu Bilbeny sinó persones com Menéndez Pidal, Cejador, García Valdecasas o Víctor de Lama. Aquest darrer, a més, apunta que una d'aquestes edicions es va fer amb paper datable el 1795 (àudio), cosa que la deixa sota sospita. I si a més ens fixem en el fet que es tracta d'edicions de les quals s'ha conservat un únic exemplar, la sospita es fa encara més gran. Bilbeny, que ja ha remenat força casos com aquest, planteja la possibilitat que es tracti d'una edició d'estat (àudio).

A la conferència, Bilbeny va explicar els intents de Menéndez Pelayo a l'hora de localitzar l'obra (àudio), de dir on tenia lloc l'acció. L'estudiós se sorprenia, per exemple, d'unes naus que el pare de Melibea li ensenya des de dalt d'una torre, cosa difícil si no hi havia ni mar ni riu navegable. I acompanya també García Valdecasas quan conclou (àudio), gràcies als seus coneixements de dret aplicat a l'època, que l'acció havia de tenir lloc a la Corona d'Aragó i mai a la de Castella.

Amb tota aquesta informació, i servint-se d'un mapa de l'època, Bilbeny proposa València com la ciutat on té lloc l'acció i va resseguint els detalls i indicis que ho fan altament probable. A més, addueix una llarga llista de catalanismes significatius i un parell de testimonis bibliogràfics més. D'una banda, una referència en el volum Agudeza y arte de ingenio de Gracián en què es parla literalment de l'autor com "el encubierto aragonés" i un text en llatí de Joan Lluís Vives en què es pot llegir: "In quo sapientior fuit qui nostra lingua scripsit Celestinam tragicomediam", en què s'entén que nostra ha de ser la catalana.

En definitiva, Arenys de Mar ha estat testimoni de l'obertura d'una nova línia d'investigació que s'afegeix a un cos cada dia més voluminós i que hauria de cridar l'atenció, com he dit abans, del món universitari i institucional per tal que s'hi dediquin els esforços necessaris.

FONT: Bloc d'En Xavier Mir