1. reial d'or, anomenat timbre - creat el 1426 per Alfons V - valor: 10 sous
2. reial de plata, anomenat dihuité (18 diners)
3. reial de València - moneda de velló creada per Jaume I el 1247 - valor: un diner
4. mealla o maella - moneda de velló equivalent a mig reial de València
Josep Maria Orteu sosté a La vida de Llàtzer de Tormos que el traductor substituí el ral, en totes les aparicions del mot al llarg de l'obra, per la blanca, una moneda castellana de l'època. El text, però, també fa referència diversos cops a la media blanca, moneda que mai no ha existit a Castella. La moneda original devia ser el mig ral, moneda de què sí que tenim constància des d'Alfons V i Joan I. Aquesta incongruència numismàtica fa que la versió castellana siga històricament inconsistent, i palesaria, segons Orteu, que el traductor-censor no era castellà perquè en desconeixia les monedes de curs legal.
Una altra moneda és el diner, data en català a l'any 1004 i prové del terme llatí denarius, que designava la moneda romana d'argent de deu asos. És una unitat de moneda inferior del sistema carolingi que perdurà fins a l'època moderna. En absència d'un equivalent monetari del diner català a la Castella del segle XVI, a la versió castellana de l'obra el diner és substituït també per una blanca. Tot i això, fins a tres vegades hi apareix el terme com a moneda d'ús i no com a sentit genèric, prova del caràcter valencià de la novel·la, segons Francisco Calero.
font: La vida de Llàtzer de Tormos, Llibres de l'Índex
imatge: www.antiblavers.info
La Pau de les Germanies. Oli sobre llenç de Marcelino Unceta
El professor de literatura llatina a la UNED Francisco Calero porta més de quinze anys estudiant a Joan Lluís Vives. El 2003 va donar a conéixer els seus estudis que portaven a atribuir a Vives l'autoria del Lazarillo de Tormes. Estudis que s'han vist corroborats amb els treballs de Josep Maria Orteu, Alejandro Sendra i Jordi Bilbeny.
La sorpresa, però l'ha donat en llegir La vida de Llàtzer de Tormos, segons ens informa l'editorial Llibres de l'Índex. Calero ens ha revelat una dada fins ara desconeguda: l'origen familiar de Joan Lluís Vives cal trobar-lo a la comarca de Tormos i la resta de poblacions on s'ubica la novel·la: entre la Marina i la Safor. Així, per exemple, Baltasar Vives, oncle de l'humanista, exercí de batlle de Dénia, capital de la comarca. Aquesta dada encara fa més versemblant la localització valenciana de l'obra.
Recordem que Calero sempre ha vinculat el Lazarillo de Tormes amb les idees de l'humanisme valencià pel que fa a la beneficència i a la creació d'institucions socials que garantisquen la plena rehabilitació dels sectors més marginats. Així mateix fou pioner en observar els nombrosos rastres de la llengua catalana en la versió que ens ha arribat de la novel·la.
Finalment, el professor valencià discrepa obertament d'una de les tesis de La vida de Llàtzer de Tormos: manté que l'obra s'escriví originàriament en castellà, perquè Vives parlà d'escriure en llengua hispànica. Bilbeny i Orteu rebaten Calero afirmant que hispà es referia també al català. El mateix Dant quan parla de llengua hispànica feia referència al català i a l'occità. També afirmen que cal contextualitzar el cas de Llàtzer a tot un procés més ampli, impulsat i silenciat per la corona, de censura o apropiació castellana de tota la creació artística catalana, durant el segle XVI i bona part del XVII.
Esperem poder llegir aviat els darrers estudis del professor Calero, i veure quina interpretació fa de la Guerra de les Germanies. El mateix Vives explica al pròleg de l'obra que cal llegir-la en clau simbòlica, i tots els amos de Llàtzer, blanc de les crítiques de la novel·la picaresca, pertanyen als estaments socials que derrotaren als agermanats.
estàtua d'un dels Borja, el Papa Calixt III, a la seua Gandia
Recordem alguns fragments de la versió castellana de l'obra:
Em diuen Llàtzer de Tormes perquè nasquí a dins del riu d'aquest nom.
Mon pare tenia a son càrrec la molinada d'una sèquia que és a la vora del riu Tormes.
Trobant-se a la sínia una nit ma mare (...) m'infantà; de manera que en veritat puc dir haver nascut al dit riu.
Ens trobàvem a Escalona, vila del Duc.
Succeí que l'endemà anàrem per la vila a demanar almoïna.
Anava ell resant sota uns porxos que en aquell poble hi havia, on ens estàvem a sopluig. (de la pluja)
Per anar a la posada calia travessar un rierot que amb tanta aigua havia revingut.
-Mestre, la riera va de gom a gom, però, si us sembla bé, jo veig per on la podrem travessar.
Jo, que vegí l'ocasió conforme a mon desig, el traguí de sota aquella porxada, conduint-lo dret a un pilar de pedra que hi havia a la plaça, sobre el qual i sobre d'altres carregaven les volades de les cases.
Jo el posí ben dret davant el pilar (...) i li diguí:
-Anunt! Salteu tant com pugueu.
I deixant-lo en mans de molta gent que havia anat a donar-li socors, vaig passar el portal de la vila valent-me de les cames.
Editat pel Servei de Publicacions de l'Ajuntament de València, aquest llibre és un estudi minuciós dels organismes socials de la València del XV i principis del XVI, com són el Procurador dels miserables, el Pare d'Òrfens, l'Affermamossos o l'Hospital dels Folls i Ignocents.
Dues de les institucions que estudia Francisco Roca Traver tracten la protecció dels orfes de la que és protagonista Llàtzer de Tormos: el Pare d'Òrfens es dedicava a 'procurar feina, salari digne, residència segura i honesta a l'orfe', mentre l'Afermamossos vigilava els carrers i tabernes i 'perseguia els vagabunds i falsos mendicants'.
Altres institucions pioneres en la protecció social són el Procurador dels miserables, que cuidava les persones que patien presó i eren 'abandonades per les seues famílies i per la societat', la Mancebia protegia l''ordre sexual i la moral pública' i la Casa de les repenedides on s'exercia la penitència.
coberta de l'edició de Diego de Gumiel de Valladolid, 1511, on és anònim
Al segle XVI, amb la Inquisició, la llei regulava tot allò relatiu a la impressió de llibres d'una manera molt estricta. Les penes podien incloure la despossessió de tots els béns, o fins i tot, la pena de mort. Bilbeny es pregunta: si estava prohibida l'entrada d'obres anònimes a les impremtes per evitar l'evasió de responsabilitats, com és que entraven anònims a les impremtes? Podríem afegir: com és que quan la literatura catalana es publicava en castellà, es publicava anònima? Com s'explica que l'editor de l'edició de Barcelona de Tirant lo Blanc, en català, al cap de deu anys edita l'edició de Valladolid, en castellà, on l'obra figura anònima?
En Josep Maria Orteu afirmava recentment que la catalanitat del Tirant és gairebé una casualitat: es conserven vuit edicions en castellà, gairebé totes anònimes. En català només se'n conserven cinc. No cal dir que si no se n'hagués conservat cap, avui en dia tothom estudiaria com a literatura castellana el gran Tirante el Blanco. I no és broma. Recordem que de les edicions en català, una edició el fa anònim i una altra l'atribueix a Joanot Martorell, que no era cap escriptor, però del qual Josep Guia ens innova que era Roiç de Corella.
Casualment, Tirant lo Blanc no és l'únic dels tres llibres salvats al Quixot que tenen problemes d'atribució o apropiació per la literatura castellana. Amadís de Gaula té la primera edició coneguada al Regne d'Aragó, signada per Ordoñez de Montalvo (Saragossa, 1508). Montalvo diu que ha corregit els tres primers llibres dels quatre que té l'obra. L'obra té poesies del portugues Joan Lobeira, i també hi ha edicions en aquesta llengua. Orteu ho té clar: partim d'una edició primitiva no conservada de la qual no sabem la llengua. I no és l'únic. Especialistes francesos, portuguesos i castellans se la fan seva.
Així comença el primer tractat en l'edició castellana
Aquest bloc ha protagonitzat aquest dijous l'espai diari de RAC1 El bloc destacat del dia. Ha sonat dins del programa El món a RAC1 que dirigeix Jordi Basté, i que aquests dies de Nadal està presentat per Núria Riquelme. Podeu escoltar l'apartat El bloc destacat del dia anant al servei a la carta i triant el fitxer del dijous 3 de gener. (De 8 a 9 sortim al minut 43)
El bloc destacat del dia:
És un de la polèmica a la xarxa sobre l'autoria de l'obra literària El Lazarillo de Tormes. És el bloc llatzer.bloc.cat.
Hi trobareu un seguit d'entrevistes i documents, que afirmen que el Lazarillo de Tormes, per altres Llàtzer de Tormos, no era anònim. I que qui el va escriure, el va escriure en valencià.
És el cas del professor de literatura clàssica de la UNED Francisco Calero, que en una entrevista al diari ABC afirma que l'autor del llibre és Joan Lluís Vives. Considera que hi ha nombrosos paral·lelismes entre les obres d'aquest autor i el Lazarillo de Tormes, i que moltes idees es repeteixen.
Si voleu saber al detall aquests arguments literaris entreu al bloc. La veritat és que no sabem si tindrà raó o no, però el que sí és cert és que passejar-s'hi virtualment és molt entretingut.
¿Por qué cree que su tesis es incontrovertible?
Si los estudiosos hubieran leído en latín a Vives, se habría dado antes con el autor del Lazarillo: Luis Vives, que escribió toda su obra, salvo «Diálogo de Mercurio y Carón», «Diálogo en que particularmente se tratan las cosas acaecidas en Roma el año MDXXVII», «Diálogo de la Lengua» y el Lazarillo (de las que demuestro su autoría en el artículo de Blanco y Negro Cultural de ayer) en latín. Al creador del Lazarillo se le ha buscado siempre entre quienes habían escrito en español. Nadie pensó que un escritor en latín hubiera podido crear una obra tan genial en castellano. Próximamente publicaré mis estudios con la autoría de las anteriores obras asignándolas ya a Vives (editadas, ojalá, por el Ayuntamiento de Valencia) y reflejaré los pasajes que coinciden. Parece algo incontrovertible; lo que yo propongo es una revolución en la interpretación de las obras.
¿En qué fundamenta usted la atribución del Lazarillo a Vives?
Ofrezco argumentos de dos tipos. Unos, comparativo-literarios, demuestran los parecidos entre algunas escenas de «Diálogo de Mercurio y Carón» y el Lazarillo, así como de la estructuración partiendo de «La Celestina». La profesora Rosa Navarro sostiene que el modelo del Lazarillo es «La Celestina». Vives sentía un gran aprecio por esta obra, de la que hace un elogio por la moralidad: es decir, porque «La Celestina» al final termina con el castigo de las personas que llevaban mala vida y Vives de ahí extrae una moralidad. La moralidad va a ser el último fin del Lazarillo. Vives poseía un conocimiento extraordinario de los autores clásicos (griegos y latinos) y se refiere a la traducción de «El asno de oro», de Apuleyo. Otros argumentos son lingüísticos: por ejemplo, en el Lazarillo aparecen diminutivos como «concheta» o «camareta» que se atribuyen a italianismos. Y no, son valencianismos, como «filleta» o «cadireta». Vives nombra varias veces las naranjas y las limas y se refiere también a las conservas de Valencia. En el Lazarillo aparecen varias alusiones a los juegos de pelota y Vives era un estusiasta de esos juegos. De hecho, la primera descripción del juego del tenis aparece en su obra «Linguae latinae exercitatio». Y por el Lazarillo circulan varias palabras técnicas referidas a esos juegos. Un verbo que aparece en el «Diálogo de Mercurio y Carón» y en el «Lazarillo» es turar por durar. Hay varias alusiones en el Lazarillo a la derrota de los Gelves. Se mencionan la guerra de las comunidades, a las que se refiere Vives en otras obras, y las Cortes celebradas por Carlos V en Toledo, que Vives conocía perfectamente porque recibía una paga del Emperador. El transfondo social de mendicidad, de pauperismo en el Lazarillo, es un reflejo de la preocupación esencial de Vives: la solución de los problemas de la pobreza.
¿Cómo empezó su investigación?
Tras la lectura del libro de la profesora Rosa Navarro «Alfonso de Valdés, autor del Lazarillo de Tormes». Pero con la particularidad de que llevo trabajando quince años en las obras de Vives, he traducido muchas de ellas y las tengo en la memoria. Noté que había unas concordancias extraordinarias entre lo expresado en el «Diálogo de Mercurio y Carón» y algunas obras de Luis Vives, quien tenía que haberlo escrito sobre todo porque su estructuración es exactamente igual a otro diálogo que escribió en latín: «Diálogo de los turcos». Muchísimas ideas y pensamientos se repiten en estas dos obras. He recogido unos 50 pasajes en donde se da una coincidencia de pensamiento entre esos dos diálogos. Existen numerosos parecidos entre el «Diálogo de Mercurio y Carón» y el Lazarillo. Ese diálogo gira en torno a que varias almas pasan al infierno llevadas por Carón y se establece un diálogo entre dioses y almas. Y en algunas de las almas se reflejan episodios del Lazarillo.
¿Cómo pudo un humanista escribir el Lazarillo?
Para escribir esa obra se necesitaba un genio literario fuera de lo común. Alfonso de Valdés no lo tenía; Luis Vives sí. Y dio muestras, desde muy joven, de poseer una gran imaginación en obras muy breves escritas a los 20 años como «Diálogo sobre la dignidad del hombre», «La ovación de la Virgen María» y «El triunfo de Jesucristo». Vives, cima del pensamiento universal, creó obras rompedoras y revolucionarias. Por ejemplo, «De subventione pauperum», la primera y más importante escrita sobre los problemas de la mendicidad, la pobreza y sus soluciones. Y esa obra está muy conectada con el transfondo de mendicidad, pobreza y sentido moral de la pobreza del Lazarillo. Vives poseía un sentido irónico y satírico de la vida que recibió a través de Luciano y de Erasmo, de quien era muy amigo. Todas las tesis últimas sobre la autoría del Lazarillo han girado en torno al círculo de Vives, sin que se aproximaran a él.
Fragment de l'entrevista d'Antonio Astorga publicada al diari ABC el 30/11/2003.
L'autor del Lazarillo diu al pròleg que és conscient de la novetat literària que aporta i reclama fama eterna. Quina fama té un anònim?
Sempre desapareixen les primeres edicions i es conserven les segones, en castellà. Del Lazarillo, també.
Un noi que surt del no-res com és el Lazarillo, que acaba tenint un càrrec reial després d'anar ascendint d'ofici a ofici, només és possible en una societat burgesa amb estratificació de classes. A Castella hi havia unes masses populars semianalfabetes. Aquí les classes socials estaven molt diversificades, amb una burgesia potent, mercaders, teixidors i una infinitat de gremis d'oficis.
Hi havia lleis que prohibien l'anonimat per evitar evasió de responsabilitats i després resulta que surten anònims. No pot ser, oi?
Què no havia de passar quan Catalunya era la capital de tot l'imperi mediterrani i a Barcelona es proclama emperador Carles I i s'hi organitzen totes les possessions d'Amèrica, amb tota la noblesa, corts i virregnats? I després de Tirant lo Blanc no hi ha res més fins a Verdaguer? Tothom deixa d'escriure, pintar i esculpir?
la Generalitat recupera el nom 'Pare d'Òrfens' per l'actual defensor del menorEnguany s'ha creat al País Valencià la figura del defensor del menor, que s'ha anomenat 'Pare d'Òrfens' recuperant el nom de la institució existent en l'època de Llàtzer de Tormos. Tal com explica el prefaci de la llei, 'el Dret Foral Valencià va disposar ja d'una institució de protecció del menor que és un clar precedent del que hui són els defensors del menor'.
Com féu amb Llàtzer, el Pare d'Òrfens era l'organisme que procurava feina, salari digne i casa als orfes del Regne de València. Era un òrgan genuí de la confederació catalana, sense equivalent a Castella. I és a aquest tribunal a qui un cop gran l'orfe havia de rendir comptes, tot donant testimoni de tots els amos amb els qui havia estat afermat. Així ho explica Josep Maria Orteu en aquesta entrevista.
El desconeixement d'aquesta institució de beneficència suposa per part dels estudiosos de Llàtzer de Tormos no saber donar resposta a una incògnita del text: a qui s'adreça Llàtzer durant tota l'obra com a 'vostra mercè'. Fins ara cap hispanista hi havia sabut donar resposta, i s'especulava si era l'Arxipreste de Sant Salvador, la seua esposa, el mateix Llàtzer, l'autor...
Tampoc s'havia sabut donar una explicació seriosa a l'estructura de l'obra, que segueix la tradició catalana de novel·les en primera persona. Potser el precedent més directe és l'Espill de Jaume Roig. La novetat és que Llàtzer va fent repàs de tota la seua vida, amb tots els amos i feines que ha tingut, com si es tractés d'un testimoni davant d'un tribunal. Exactament allò que feien els orfes a la València de l'època davant el Pare d'Òrfens.
La presentació oficial del Llàtzer de Tormos, després de la roda de premsa que es va fer a Barcelona el dijous 15 de novembre, serà aquest dimarts 18 de Desembre a l'Octubre. Alguns dels professors del món de la universitat han declinat la invitació de participar a la presentació, i finalment els encarregats seran els autors de l'estudi: Jordi Bilbeny i Josep Maria Orteu. La professora de la Universitat Jaume I de Castelló Laia Climent presentarà l'acte.
Palau Ducal de Gandia (foto: flickr)Almoines, Gandia i Castellonet es trobarien entre els escenaris de la novel·la.
L'autor del Lazarillo de Tormes era valencià i escrivia en català. Això defensen els filòlegs Jordi Bilbeny i Josep Maria Orteu. El text, origen de la literatura realista castellana, seria una traducció de la nostra llengua. L'anònim traductor hauria traslladat l'acció a Castella, però no va fer prou bé la feina i es va delatar.
El Lazarillo de Tormes, orgull de la literatura castellana, obra fundacional de la narrativa realista castellana, seria la traducció d'un text català ambientat al Regne de València: Tormes vindria de Tormos, poble de la Marina; l'acció transcorreria entre València i Gandia i l'original perdut es titularia Llàtzer de Tormos. Josep Maria Orteu ha trepitjat els voltants de Tormos, amb el Lazarillo al davant, i ha conclòs que Tejares és Teulada, al costat de Dénia; la Sagra de Toledo, Sagra, al costat de Tormos; Almorox, Almoines i Torrijos, Castellonet, dos topònims que fan referència a un castellet.
Algunes altres localitzacions, que no es poden deduir directament del topònim castellà, les ha identificades Orteu seguint la ruta de Gandia a València, pel camí ral, que passa per l'interior, com Albaida per Maqueda. "L'àrea de la novel·la -diu Bilbeny- és l'espai de la Marina Alta conformat per Teulada, Tormos, el Castell de la Solana, com a topònims que han perviscut en el text, i Gandia, per tal com és vila ducal i en Llatzeret també arriba a una 'villa del duque'. I si Tormes fos Tormos, la Sagra fos Sagra i la vila ducal d'Escalona, la vila ducal de Gandia, Toledo no podria ser més que València."
llegiu l'article sencer a infosafor.com
Comptant amb la traducció d'Antoni Bulbena i el prefaci de Josep Maria Orteu, Bilbeny planteja que aquest popular personatge literari no va néixer a Tormes ni la seva vida es mou per Toledo i Salamanca. La realitat que defensa el llibre és que, en realitat, el lloc de naixement del personatge va ser la localitat de Tormos, a la Marina Alta, i que la geografia de les seves activitats és València i Gandia.
En aquest sentit, una de les hipòtesis que ofereix l'obra de Bilbeny és que en realitat, el llibre, un anònim que alguns estudiosos atribueixen a Joan Lluís Vives o a Joan Timoneda, va ser escrit originàriament en català i després traduït al castellà. I és clar, el rerefons d'aquest estudi és també plantejar que bona part de la glòria del Segle d'Or castellà va ser gràcies a l'apropiació, una mica tendenciosa, d'un bloc d'autors catalans de reconeguda vàlua.
La vida de Llàtzer de Tormos, publicat per Llibres de l'Índex, una nova possibilitat de polèmica de la mà de l'historiador Jordi Bilbeny.
Escolteu el reportatge d'iCatfm:
