dimecres, 5 setembre de 2007

El fals segle d'or de les lletres castellanes - Es Poblat d'en Talaiòtic



Que el Segle d'Or de les lletres castellanes és una altra gran mentida construida a partir de la literatura catalana censurada a partir del segle XVI i de la creativitat dels catalans s'evidencia ja a partir de la constatació que els autors que suposadament escrivien les gran obres que ens fan passar per castellanes resulta que són un misteri... Quina casualitat! Com en Colom, en Cortès, en Bartomeu Casaus, i tants altres, en molts casos no se sap d'on eren els escriptors castellans, o la documentació que demostri els seus origens és falsa, o simplement no hi ha documentació que demostri que tal autor és del lloc d'on es diu que és.


De com en Llàtzer de Tormos fou convertit en Lazarillo de Tormes.

Un exemple claríssim és l'obra suposadament anònima El Lazarillo de Tormes. Segons Francisco Calero l'autor del Lazarillo de Tormes va ser l'humanista valencià Joan Lluís Vives, conegut a tota Europa pels seus textos en llatí, que diversos autors atribueixien a les creixents dificultats per publicar en català. Calero es mostrà ja com un gran coneixiedor de la que qualifica com a "obra cumbre del renacimiento español" (que no castellà) en el seu anterior article Interpretación del Lazarillo de Tormes.

S'hi refereix Alejandro Sendra a El Lazarillo de Tormes i la llengua catalana, on a banda d'afirmar la impossibilitat d'entrar obres anònimes a les impremtes, fa un repàs dels possibles catalanismes i errors de traducció que observa. Algunes catalanades tan nostres com "no nada" per "no res", "dicho y hecho" per "dit i fet", apareixen al llibre. Escriu "Sant" i no "San", escriu "com" en el sentit de "quan" i moltíssimes altres més que podeu trobar a l'article i que impliquen més que simples sospites de traducció d'un original català fet desaparèixer.

Llegir l'article sencer al bloc.

dimarts, 4 setembre de 2007

El Quixot conegut és una traducció d'un original escrit en català


JORDI BILBENY

En el meu primer lliurament d’aquesta secció del “Sabies que…”, apuntava la idea que la primigènia edició del Quixot –l’anterior a 1604– fos escrita en català, perquè, de les 6 edicions peninsulars del llibre (les dues de Lisboa, les dues de València, la de Barcelona i, fins i tot, la inventada de Madrid) de què tenim coneixement fins a l’any 1605, l’única que no s’ha conservat és la de Barcelona.

Llavors jo raonava que si totes eren iguals i deien el mateix, potser la de Barcelona ho deia d’una manera diferent. És a dir, ho podia haver dit en una altra llengua, raó per la qual va desaparèixer l’edició sencera. I si no fos perquè En Servent, a la segona part del Quixot, ens diu que va existir, avui dia no en sabríem absolutament res.
La idea d’un Quixot traduït, es fa palès, a més, perquè són múltiples els al·legats del seu autor a favor de la llengua nativa. Un d’ells apareix al capítol IV de la 1ª Part del llibre, on escriu que si algú “parla en altra llengua que la seva, no li guardaré cap respecte; però si parla en el seu idioma, el posaré sobre el meu cap”. I, encara, al capítol XXIII, ens diu que, “tot i que posaren silenci a les llengües, no el pogueren posar a les plomes, les quals amb més llibertat que les llengües solen donar a entendre a qui ho vol allò que està enclòs a l’ànima”. Que és com dir, que tot i tenir la seva llengua prohibida, els conceptes que vol difondre, els pot estampar en una altra llengua.

Si, conseqüentment, En “Cervantes” despotrica dels qui canvien de llengua, però creu que, fins i tot en una altra llengua, es poden transmetre ideals; si escriu a favor de l’ús de la llengua pròpia i fa elogis a la llengua catalana, essent ell com era un habitant de la Nació Catalana, i essent com era un Servent, amb casa a Barcelona i llinatge a Xàtiva, i estar en contra de les traduccions de les llengües romàniques, com diu al capítol LXII de la 2a Part, no hauria escrit mai en castellà. Per tant, si el Quixot es va editar en castellà, és que havia de ser una traducció. Però, tanmateix, ¿hi ha rastres d’aquest fet al mateix Quixot?

Evidentment: al capítol IX de la 1a part, En Servent ens indica que, passejant per Toledo, va trobar uns papers escrits en àrab “que contenien la història de Don Quixot”. Vist això, compra els cartipassos i se’ls endú. I demana a un morisc que “em posés aquells cartipassos, tots els que tractaven de Don Quixot, en llengua castellana, sense treure’ls ni afegir-los res” i, pagat el que li havia de pagar per la feina de traducció de l’obra, “en poc més de mes i mig la traduí tota”.

Fins ara, els entesos creien que aquest paràgraf era una simple qüestió d’estil, un recurs literari més entre els que els escriptors empraven per donar un fons de misteri a les seves obres. Però a vista del que he exposat fins aquí, em sembla més versemblant opinar que, com de costum, i de forma subliminar, En Servent ens està dient ben a les clares que la seva obra és una traducció. La conya que hi afegeix, en dir-nos que el traductor “s’acontentà amb dues arroves de panses i dues faneques de blat” té ara sentit si sabem que els censors traduïen de franc.

A més a més, les sovintejades referències al llarg de tot el text del Quixot al fet que l’obra és traduïda i que hi ha hagut un traductor, abonen la meva conjectura que no es tracta d’un recurs, sinó d’una realitat. Així ho trobem novament, a l’inici de la 2a Part, al capítol III. Quan En Servent insisteix sobre les grandeses de Don Quixot, assenyala que “rebé tingui el curiós que tingué cura de fer-les traduir de l’àrab en el nostre vulgar castellà”.

Sembla que la traducció va desplaure tant al mateix Servent, que al “Pròleg” no es va estar d’escriure que “jo, que, encara que sembli pare, sóc padrastre de Don Quixot”, en clara evidència al fet que no és pare en la llengua original, sinó en una altra llengua. Que és com dir que el Quixot castellà és el seu fill bord o il·legítim. I encara, el disgust havia de ser tal, que ens assegura que ni volia prologar el llibre, “ni menys treure a la llum les gestes de tan noble cavaller”. Les causes: “la lectura és seca com un espart” (potser referit a l’eixutesa de la llengua castellana); “aliena d’invenció” (tal vegada inventada per un altre); “minvada d’estil” (perquè, en la traducció l’ha perdut); “pobre de conceptes” (segurament perquè el canvi de llengua i de perspectiva política, els ha empobrit); i “falta de tota erudició i doctrina” (com correspondria a una traducció d’aquestes dimensions).

També al capítol XXV, escriu que “hi ha entre sempre entre nosaltres una caterva d’encantadors que totes les nostres coses muden i trastoquen, i les tornen segons el seu gust i segons tenen les ganes d’afavorir-nos o destruir-nos”. El paràgraf fa referència a la realitat, però no pas per això exclou una doble lectura que afecte de ple el text dels llibres escrits, entre els quals ara hi podem incloure el Quixot.

Per aquesta raó, En Servent també escriu que “jo determino que el senyor Don Quixot es quedi sepultat en els arxius de la Mancha, fins que el cel depari qui l’adorni de tantes coses com li falten”. La sentència, que recorda el testament del Pare Cases, que guarda els originals dels seus llibres sobre temes americans “fins que Déu ho consideri oportú”, sembla sense sentit en un pròleg que acompanya una edició pública del llibre; però no pas si fa referència a l’autèntic Don Quixot: l’original català, segrestat per la censura reial, i guardat en els arxius de Castella.

FONT: HISTOCAT.CAT

Alejandro Sendra estudia les catalanades del 'Lazarillo'



El nombre ingent de catalanades, catalanismes, girs lingüístics i rastres sintàctics catalans que es poden detectar al text del Lazarillo amb una simple lectura fan esfereir. En Calero només en cita uns quants, que tot i ser significatius per adonar-nos que realment passa alguna cosa amb la llengua, queden encara curts perquè en puguem tenir una visió de conjunt. Però, darrerament, el valencià Alejandro Sendra n'ha fet un estudi molt valuós que s'ha donat a conèixer des de la pàgina web de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya (HistoCat.cat) i que és a l'abast de tothom.

dilluns, 3 setembre de 2007

l'Ajuntament de València edita un llibre que atribueix el 'Lazarillo' a Vives



Con el título ´Juan Luís Vives, autor del Lazarillo de Tormes´, la Delegación de Cultura del Ayuntamiento de Valencia, a través del Servicio de Publicaciones ha editado un libro en el que se defiende la teoría que Joan Lluis Vives sea el autor de dicha obra.

Para dicha hipótesis, se ha tomado como punto de partida las cartas que Joan Lluis Vives enviaba a su amigo Juan de Vergara, donde anunciaba que algunas de sus obras habían sido redactadas en castellano.

A partir de ahí, el profesor Francisco Calero ha trabajado durante algunos años para corroborar la autoría de Vives. Ha comparado las obras erasmistas anónimas de la época del humanista valenciano con los escritos latinos de este autor y ha comprobado, tal y como explica en el la concejala delegada de Cultura, María José Alcón, en el prólogo del libro, ´la inmensa concordancia entre el contenido, la expresión y el estilo´.

Por esta razón, el servicio de Publicaciones del consistorio, que favorece la recuperación del patrimonio cultural de los valencianos, ha dado soporte editorial a esta investigación que puede contribuir al debate sobre la autoría de uno de los clásicos de las letras españolas, señalaron las mismas fuentes.

El libro consta de diferentes apartados. En principio analiza la figura de Joan Lluís Vives como ´piedra angular de la literatura renacentista española´. A continuación, realiza una interpretación de El Lazarillo de Tormes y de los posibles autores de esta obra, y finalmente aporta 150 argumentos a favor de la autoría de Joan Lluís Vives. El autor concluye ´que todos estos argumentos se pueden aplicar documentalmente´ y destaca que ´los argumentos de mayor fuerza probatoria son los relacionados con el estilo, que es lo más personal de cada autor´.

diumenge, 2 setembre de 2007

Bilbeny sospita que l'autor de 'Llàtzer de Tormos' és Joan Timoneda

L'investigador Jordi Bilbeny apunta que Joan Timoneda podria ser l'autor de 'la vida de Llàtzer de Tormos'. Ho intuïa al bloc redescobrint, ho va aprofundir al bloc de Relk, i ho amplia en aquest document, que ha servit de base, a partir de la qual ha escrit l'estudi editat per Llibres de L'Ïndex.

Segons Bilbeny, sorprèn que en Joan Timoneda, a la seva adaptació dels Menechmos de Plaute, del 1559, ja parli del Lazarillo de Tormes com un personatge cèlebre i com un referent ben natural de la cultura valenciana de l'època. Tant és així, que en aquesta obra introdueix com a personatges un metge anomenat Averrois i el seu criat Lazarillo. A l'escena XII, l'Averrois afirma del seu criat que "es el más agudo rapaz del mundo y es hermano de Lazarillo de Tormes, el que tuvo trezientos y cincuenta amos".

I, justament, per això, la Rosa Navarro postil·la que "l'agudesa d'En Timoneda i el seu bon olfacte literari el porten a associar el personatge amb les obres literàries els ecos de les quals ressonen a La vida del Lazarillo de Tormes". És a dir, que, més enllà que hi hagi ressonàncies del Lazarillo dins l'obra d'En Timoneda, no deixa de ser altamanet simptomàtic que l'únic germà literari que es coneix al Lazarillo de Tormes sigui precisament un germà valencià.

http://llatzer.bloc.cat/get/14358/jordibilbeny-pdf.pdf

Francisco Calero atribueix l'autoria del 'lazarillo' a Lluís Vives



Dentro del grupo de obras erasmistas anónimas de la primera mitad del siglo XVI se encuentra el Lazarillo de Tormes, una de las cimas más altas de la literatura española de todos los tiempos. En mi anterior trabajo en esta revista "Interpretación del Lazarillo de Tormes" me ocupé de la forma y del significado de la genial obra. En el presente demostraré con numerosos argumentos que su autor fue el humanista valenciano Luis Vives.

Para que una obra se pueda atribuir con garantías a un autor tiene que haber concordancia en la temática, en la expresión y en el estilo entre la obra anónima y el resto de la producción del autor al que se intenta atribuir. Es lo que voy a demostrar a continuación. Para ello he tenido muy en cuenta toda la bibliografía anterior sobre el Lazarillo, ya que ha habido excelentes investigadores sobre la obra.

He partido de sus conclusiones, complementándolas, eso sí, con mis conocimientos de la obras de Vives, especialmente de las latinas, pues he dado preferencia a ellas a fin de que la demostración sea más concluyente. También he tenido en cuenta, por su puesto, las castellanas, después de haber demostrado en mis libros que son de Vives el Diálogo de Mercurio y Carón, el Diálogo de las cosas acaecidas en Roma y el Diálogo de la lengua.

También escribió el Diálogo de doctrina cristiana, publicado anónimamente en 1529. Sobre esta autoría he descubierto más de cien argumentos que serán dados a conocer en una próxima publicación. Los argumentos utilizados en mi demostración son de los llamados internos o comparativos, por estar fundamentados en la comparación de las características temáticas y lingüísticas de las obras anónimas y las del autor al que se trata de atribuirlas. Tales argumentos han sido empleados tardicionalmente en la investigación de la autoría de obras anónimas o mal atribuidas en la literatura griega y latina.

Con la utilización prudente y rigurosa de los mismos se puede llegar a la seguridad de que una obra fue escrita por determinado autor. Resulta evidente que cuanto mayor sea el número de las concordancias internas y cuanto más características sean del autor en cuestión, tanto mayor será la fuerza probatoria de las mismas.

podeu llegir l'article sencer i també en format pdf.

dissabte, 1 setembre de 2007

"La vida de Llàtzer de Tormos" no és "La vida de Lazarillo de Tormes", ni el protagonista neix al riu Tormes ni la narració passa a Toledo ni a Salamanca. Llàtzer neix al lloc de Tormos (Marina Alta) i la seua vida s'esdevé a València i a Gandia. La narració és el testimoni que el protagonista adreça al Pare d'Òrfens de València per assabentar-lo dels amos a qui ha estat afermat.

La novel·la, de la qual no coneixem l'autor, malgrat que s'especula que pot ser l'humanista Joan-Lluís Vives o l'escriptor Joan Timoneda, fou escrita originalment en llengua catalana i posteriorment retocada i traduïda al castellà.


Les edicions castellanes de "La vida de Lazarillo de Tormes" són possiblement edicions d'estat i l'obra, que presenta una lectura simbòlica en clau política, és una al·legoria de la revolta de les Germanies.

(Segueix)